Estudià medicina a València i fou un dels primers defensors del positivisme en els ambients universitaris valencians (1872). El fet d’ésser un dels dirigents de les Joventuts Republicanes Valencianes l’obligà a acabar la carrera a Madrid, on es vinculà amb la naixent Institución Libre de Enseñanza. S'estigué uns quants anys a París (1880-85), on treballà amb Ranvier, Charcot i Magnan, entre d’altres, i fou l’introductor de la neurohistologia i de la psicologia experimental a l’Estat espanyol. Fou un dels mestres de Santiago Ramón y Cajal i un impulsor destacat de l’Asociación Española para el Progreso de las Ciencias (1907) i participà en l’organització de la Junta de Ampliación de Estudios (1907). Francmaçó, arribà a ocupar el càrrec de gran mestre del Gran Orient espanyol (1913) i fou membre molt destacat de la Fédération Internationale de la Libre Pensée.