La fabricació de llumins s’inicià a París, el 1805; els primers llumins eren formats per un petit tros de fusta, un dels extrems del qual era cobert de sofre i d’una barreja de sucre i clorat potàssic. L’encesa tenia lloc per immersió en àcid sulfúric, que provocava una reacció exotèrmica amb el clorat potàssic. No fou fins el 1840 que hom utilitzà els llumins inflamables per fregament. El cap era format per una mescla de clorat potàssic i trisulfur d’antimoni lligada amb midó. Aviat el trisulfur fou substituït per fòsfor blanc, més fàcilment inflamable, i aquest, a causa de la seva toxicitat, per fòsfor vermell. El 1864 Clément Georges Lemoine descobrí el sesquisulfur de fòsfor, que entrà com a component no tòxic dels llumins. Hom classifica els llumins en fosfòrics
(els constituïts fonamentalment per clorat potàssic i sesquisulfur de fòsfor) i de seguretat
. Aquests darrers són formats per substàncies combustibles (clorat potàssic, dicromat potàssic, diòxid de manganès i sofre), òxids de ferro, pols de vidre i cola, i la tija és impregnada d’una substància que li impedeix de restar incandescent quan la flama s’apaga; la superfície de fregament és formada per substàncies oxidants, fòsfor vermell i sulfur d’antimoni, pols de vidre i un abrasiu. Hi ha també llumins especials, com els recoberts d’una pel·lícula impermeable a l’aigua, els de cap allargat, que mantenen la incandescència àdhuc a ple vent, i els que cremen sense flama però que produeixen prou calor per a encendre materials fàcilment inflamables.
m
Química
Llumí
© Yuriy Chaban | Dreamstime.com