Està planejada en tretze llibres, en els quals es proposa «declarar què és vida cristiana» i contenir «tot lo fonament de cristianisme», tasca empresa sota l’estímul reial i a demanda dels consellers de la ciutat de Barcelona i «d’altres devots e honorables ciutadans». En realitzà solament els llibres Primer, Segon, Terç i Dotzè, a més de fragments dels altres (edició d’A.G. Hauff, 1983); fins ara no s’han publicat tots. És considerada com una gran enciclopèdia de la vida medieval.
En el Primer, escrit vers 1378-81 (publicat el 1495), està dividit en 381 capítols. El primer llibre de Lo Crestià tracta dels fonaments de la religió cristiana—i la compara amb les creences dels pagans i els heretges—, la seva aplicació a la societat del moment i ensenya com ha de ser la vida del cristià. En el preàmbul afirma que «la santa religió e fe cristiana [fou] dada als hòmens d’esta vida present, via de salvació, e no en neguna altra secta ne estament que al món sia fora aquesta». Per a donar força a les seves opinions, cita els pares de l’Església, la Bíblia i altres autoritats; de vegades, però, es contradiu. Per exemple quan, tot i considerar la labor manual una manera molt noble de servir Déu, mostra poca simpatia envers els pagesos, i afirma que la «invasió de pagesos [fou] cosa mortal».
El 1383 n’escriví el Segon (BNM, ms. 1.791) per aclarir l’ètica cristiana, ja tractada al Primer. Tracta novament de la vida del cristià, enumerant les temptacions i pecats que cal afrontar, i explicant com fer-ho. En aquest, com en els altres volums, cita contínuament els altres llibres del seu gran compendi, i indica el lloc on el lector pot trobar més referències sobre l’assumpte.
Interrompé la publicació de Lo Cristià i passà a redactar el tractat Regiment de la cosa pública, que potser és el més conegut dels seus llibres. Després d’això, vers el 1384-85 acabà el Tercer (editat per M. de Barcelona, 1929-32, i J.J. Gracia, 1971), en el qual amplià l’anterior llibre parlant, extensament —en 1.060 capítols—, dels set pecats mortals, de vegades amb una descripció molt pintoresca i amb la inclusió constant de contes i faules per il·lustrar la seva moral. Marçal Oliver (1925) extragué aquests contes i faules que, per a alguns, han caracteritzat l’obra del frare.
Abans de continuar redactant els volums IV-XI, o poc després de fer un esbós de les idees principals que hi pensava incloure —havien de completar l’ensenyament cristià—, es trobà implicat en altres afers, i només pogué escriure uns pocs fragments, que s’han conservat. És probable que alguns dels seus tractats, com el molt divulgat Llibre dels àngels, haguessin acabat formant part del projecte, en aquest cas del Vuitè.
El 1384, començà el Dotzè, per a la redacció del qual feu servir la seva pròpia experiència com a capellà i confident de la casa reial. És el més extens. Dedicat als afers polítics, resulta molt interessant des del punt de vista del regiment de la cosa pública, atès que detalla les obligacions del rei i dels tres estaments socials, i dedica una secció especialment llarga als funcionaris de la cort.
El Dotzè arriba als 907 capítols i ha estat dividit tradicionalment en dos volums: el primer, de 406 capítols, ja enllestit el 1485, sobre l’organització de l’estat medieval, rep el nom de Llibre de regiment civil o de cavalleria, i inclou el famós Regiment de la cosa pública. El segon volum és continuador de la tradició del De regimine principum, popularitzat per Guiu de Roma, fou acabat amb posterioritat, el 1391. El primer volum d’aquest Dotzè està disponible en un incunable del 1484, mentre que els capítols 468-675 del segon volum han estat publicats amb el títol Regiment de prínceps (C.J. Wittlin i d’altres, 1986-87); la resta de capítols resten inèdits i es troben a l’Arxiu Capitular de la catedral de València (ms. 167). Els capítols 466-473 del segon volum presenten dues versions, l’original inclou la predicció que l’any 1400 totes les monarquies, menys la francesa, haurien desaparegut a causa del seu comportament immoral, cosa que enfurismà Joan I, el qual feu reescriure aquests capítols.
Bibliografia
- Edició Narpan: Eiximenis, Francesc: Obres de Francesc Eiximenis. Girona, Col·legi Universitari de Girona / Diputació de Girona, 1977, 1983.
- Gràcia, J.J.: Terç del Crestià: Edition and Study of Sources, Toronto 1971.
- Hauf, Albert G.: D’Eiximenis a Sor Isabel de Villena, PAM, Barcelona 1990.
- Hauf, Albert G. (ed.): Eiximenis, Francesc: Lo Crestià. Selecció. Barcelona, Edicions 62, 1983.
- Hernando, J.: “El ‘Tractat d’Usura’ de Francesc Eiximenis”, AST, 1984-85, p. 1-96.
- Molar, N. del: Eiximenis, El Bassegoda, Olot 1962.
- Viera, D.J.: Bibliografia anotada de la vida i obra de Francesc Eiximenis (1340?-1409?), Fundació Vives Casajuana, Barcelona 1980.
- Webster, J.R.: La societat del segle XIV vista per Francesc Eiximenis, Edicions 62, Barcelona 1967.
- Webster, J.R.: “La república cristiana y el rey en el siglo XIV, según Francesc Eiximenis”, Estudios Franciscanos, 69, 1968, p. 111-118.
- Webster, J.R.: “Estudi introductori”, a Eiximenis, F.: Dotzè llibre del Crestià, 2 vol., Diputació de Girona, 1986-1987.