L’existència d’aquest efecte fou teoritzada en primer lloc per Philip W.Anderson el 1958, quan estudiava la conductivitat electrònica per difusió dels electrons en una xarxa cristal·lina amb desordre. Des del punt de vista quàntic, els electrons responsables de la conductivitat elèctrica ocupen la banda de conducció en un sòlid, i el seu estat quàntic es pot representar per mitjà d’una ona que es desplaça per la xarxa cristal·lina formada pels ions. Les impuritats i els defectes presents en el medi equivalen a obstacles contra els quals xoca aquesta ona, de manera que hi ha una resistència al moviment dels electrons i, per tant, es redueix la conductivitat elèctrica del material. Anderson descobrí que, si la densitat d’impuritats era prou gran, l’ona d’electrons seria completament incapaç d’avançar: les interferències destructives causades per les col·lisions de l’ona amb les impuritats farien que els electrons quedessin completament bloquejats en les seves posicions. Més enllà d’aquest cas, la localització d’una ona per desordre en el medi també ha estat observada en la propagació de la llum en materials semiconductors d’alta reflectivitat (2006) i en el transport d’àtoms alcalins ultrafreds en xarxes òptiques amb desordre (2008).
f
Física