Situada a la vora del riu Adda, és un centre agrícola destacat. Té indústria tèxtil (llana), alimentària (mantega, formatge), de cristall i de maquinària agrícola. Antiga Laus Pompeia, al s. IV esdevingué seu d’un bisbat poderós, enfrontat repetidament amb el de Milà (el 1110 fou destruïda pels milanesos). Reconstruïda per Frederic Barba-roja (1158), gibel·lins i güelfs s’hi alternaren en el govern. El 1454 hi fou signada la pau entre Francesc I de Milà i Venècia: s’hi consolidava la situació del primer al tron de Milà, Bèrgam i Brescia eren restituïdes a Venècia i s’iniciava una política d’equilibri entre els estats italians. La ciutat fou assignada finalment als Sforza, i seguí la sort del ducat de Milà. Entre els seus monuments es destaquen el Broletto (s. XIII-XIV), la catedral, romànica (s. XII), l’església de Sant Francesc (s. XIII-XV), amb frescs votius, i el temple de la Incoronata (s. XV).