Vida i obra
Estudià a Llotja amb A. Utrillo, però el seu veritable mestre fou Joan Llaverias, amb el qual exposà l’any 1912 a Barcelona (Faianç Català).
Des de molt jove també col·laborava com a escriptora i dibuixant en revistes, preferentment infantils com ara En Patufet, bé que també treballà per al Cu-cut!). L’any 1916 presentà una exposició individual a les Galeries Laietanes consistent en il·lustracions de contes de Perrault i de Wilde, que romangueren inèdites. L’any 1917 foren publicats els primers llibres amb dibuixos seus (Magraneta i Taronges d’or, texts de Pere Aldavert). L’any 1920 aparegué Contes de Paradís, primer llibre que escriví i il·lustrà alhora; un conjunt de relats curts il·lustrats per la mateixa autora, ambientats en una natura paradisíaca però paradoxalment quotidiana.
Es traslladà a París, on treballà per a les editorials Hachette i Nathan fent dibuixos per a llibres de text i contes infantils. Paral·lelament, a Barcelona hom continuà publicant treballs seus (1927: il·lustracions per a Alícia en terra de meravelles), també en revistes com ara Virolet, La Mainada, La Rondalla del Dijous o La Nuri (que fundà, dirigí i edità entre el 1925 i el 1926). També publicà El Parenostre explicat als infants (1927), on cada frase de la pregària apareix il·lustrada de manera didàctica. L’any 1928 obtingué un gran èxit amb En Peret, història meravellosa narrada i il·lustrada per ella mateixa, en què es palesa de manera directa la quotidianitat típica i la psicologia d’un nen català de la dècada del 1920. Es mantingué dintre de la mateixa línia amb Margarida (1928), Monsenyor Llargandaix (1929), Narcís (1930) i Contes d’argent (1934), on s’interessa pel passat històric barceloní del segle XIX. Aquestes quatre obres constitueixen el nucli essencial de la seva producció. L’any 1933 publicà una sèrie de contes curts tals com Clavellina i Crisantem, El príncep teixidor, Ametllonet, etc.
Durant la guerra civil realitzà El més petit de tots (1937), editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat, i també sèries de dibuixos amb personatges i temes de la guerra que s’aparten substancialment de la imatge tòpica a la qual se circumscriu sovint la seva obra. Després de la guerra, la seva producció es decantà cap a l’intimisme memorialístic i la reflexió melangiosa.
Es retirà de la vida pública i canvià el caràcter dels seus llibres (a partir d’aleshores, sobretot de bibliòfil) així com llur temàtica. Hi predomina el caràcter evocatiu. El tema de la Barcelona vuitcentista, que ja havia tractat anteriorment (il·lustracions a D’Ací i d’Allà), reapareix a La Barcelona dels nostres avis (1949), creació personal (una descripció de la ciutat al segle XIX), o al conjunt de dibuixos realitzat per complementar les Visions Barcelonines 1760-1860 de Francesc Curet (1952-58). Realitzà així mateix projectes de decoració i escenografia. La meva casa i el meu jardí (1958) ha d’ésser vist com un llibre de records personals evocats amb enyorança. Tampoc no deixà de recrear els seus personatges més populars en obres com ara Martinet (1962).
Reuní una important col·lecció de nines antigues que continuava la iniciada pel seu pare (actualment al Museu Romàntic de Sitges). Entorn d’aquest tema escriví Les meves nines (1983) que rememorar el passat feliç, el món perdut de la infantesa. Romanen inèdits alguns escrits amb pensaments i memòries. Els seus dibuixos, d’una sensibilitat i un refinament exquisits, parteixen de l’estètica noucentista i palesen alhora un bon coneixement de l’obra d’altres il·lustradors infantils anglesos o francesos.
Bibliografia
- Castillo, M. (1996): “Lola Anglada”. Revista de Catalunya, 110, p. 113-133.
- Castillo, M. (2000): Lola Anglada o la creació del paradís propi. Barcelona, Meteora.
- Cirici i Pellicer, A. (1976): “Lola Anglada o l’espontaneïtat sentimental”. Sd’O, 199, p. 59-64.
- Diversos autors (2005): Lola Anglada i l’ideal del llibre. Barcelona, Diputació de Barcelona.