Col·laborador de Le Constitutionnel, fundà Le National (1830), des d’on defensà la monarquia parlamentària i contribuí a la caiguda dels Borbó i l’accés al poder de Lluís Felip d’Orleans. Elegit diputat (1830), dirigí el partit moderat. Com a ministre de l’interior (1832, 1834-36) reprimí tant la conspiració legitimista de la duquessa de Berry (1832) com les revoltes republicanes de París i Lió (1834). Fou president del consell de ministres el 1836 i el 1840, però en ambdues ocasions dimití per diferències de criteri amb Lluís Felip. Cridat altre cop a dirigir el govern l’any 1848, ja no pogué salvar la monarquia. Després de la revolució del 1848, fou elegit també diputat i abonà inicialment Lluís Napoleó. S'oposà, però, al cop d’estat del 1851, motiu pel qual fou desterrat (1851-52). Després de la derrota francesa a la guerra Francoprussiana, fou nomenat cap del poder executiu de la república, negocià la pau amb Prússia i dirigí amb una gran duresa la repressió de la Comuna de París. En consolidar la III República, s’enemistà amb els monàrquics —que eren majoritaris a l’Assemblea Nacional— i es veié obligat a dimitir (1873). Dirigí aleshores els republicans moderats i s’oposà a la política promonàrquica de Mac-Mahon. És autor de l'Histoire de la Révolution Française (1823-27) i de l'Histoire du Consulat et de l’Empire (1845-1862).