Estudià dret i medicina a París. Participà en el corrent republicà contra Lluís Felip formant part de la Société des Amis du Peuple. Prengué part en la insurrecció de 1830. El 1839 dirigí una insurrecció, però, mancat de suport popular, fracassà i fou condemnat a mort, pena que li fou commutada per cadena perpètua. Fou alliberat el 1848, poc temps abans de la revolució, en la qual participà com a dirigent de la Société Républicaine Centrale. Empresonat novament aquell mateix any, romangué reclòs fins el 1859. Després s’exilià a Bèlgica (1864). Tornà a París durant la guerra Francoprussiana (1870) i fundà el periòdic “La Patrie en Danger”, des d’on demanà una unió nacional contra l’Alemanya de Bismarck. Considerat el més prestigiós dels dirigents de les forces revolucionàries, per l’octubre del 1870 intentà, sense èxit, un cop d’estat. Condemnat a cadena perpètua, el seu empresonament no el deixà participar a la Comuna (1871), en gran part obra dels seus seguidors (blanquisme). Després de l’amnistia del 1879 fundà el periòdic “Ni Dieu ni Maître”. Escriví un tractat sobre economia política, La Critique Sociale. Molt influït per les idees de Babeuf i els carbonaris, concebé l’acció revolucionària més com una obra tècnica d’una minoria que com una obra política de masses. Malgrat l’antagonisme entre Blanqui i la Internacional, Marx considerà la intervenció del blanquisme a la Comuna com la primera realització pràctica de la classe obrera en l’exercici del poder.