Estudià a la Universitat de Pennsilvània, on obtingué el títol el 1924. Després d’haver viatjat uns quants anys per Europa exercí la docència a la Universitat de Yale (1947-57) i a la de Pennsilvània (d’ençà del 1957). Fou per a aquestes institucions que realitzà les seves primeres construccions d’importància: el museu d’art de la Universitat de Yale, a New Haven (1951-53) i l’Alfred Newton Richard Medical Research Building per a la de Pennsilvània, a Filadèlfia (1957-61). Durant la dècada dels seixanta mantingué una profusa activitat constructiva, no solament als EUA (diverses fàbriques Olivetti; la seu del National Bank a Detroit; etc.), sinó també a l’estranger, on pogué desenvolupar les seves concepcions sobre planificació urbanística. Cal esmentar l’institut d’Almadābād, a l’Índia (1963); diversos edificis per a la Universitat de Tel-Aviv (1968); l’ordenació del complex governamental a Dacca, Bangladesh (1962-73) i, en col·laboració amb K. Tange, el projecte del centre comercial d’Abbasābād, a Teheran (1974). És considerat un dels grans mestres de l’arquitectura contemporània. Les seves construccions es caracteritzen per una ordenació molt clara de les formes i els volums —tractà sempre de reduir-los a la màxima simplicitat—, i la presència d’una reminiscència historicista d’evocació d’espais clàssics o medievals. Refusà la utilització del vidre i de l’acer i en canvi adoptà preferentment el formigó i l’obra vista, per la qual cosa ha estat adscrit al brutalisme heretat de Le Corbusier, que ell contribuí a imposar en l’arquitectura americana.