La lubrificació té per objectiu de reduir el fregament entre les superfícies sòlides que llisquen en contacte mutu per tal de disminuir les pèrdues d’energia i el desgast de les peces. Hom l’aconsegueix interposant entre les superfícies una substància oliosa o greixosa, anomenada lubrificant , amb la qual cosa hom substitueix el fregament entre les superfícies seques pel fregament intern del lubrificant. Hom assoleix la lubrificació perfecta, anomenada lubrificació fluida , quan les dues superfícies sòlides resten completament separades pel lubrificant; aleshores la força de fregament és independent de la pressió i de la natura de les superfícies sòlides, i és funció només de la velocitat relativa de les superfícies, de llur àrea i de la viscositat del lubrificant. Generalment, però, les superfícies són parcialment lubrificades, i no existeixen lleis definides per a aquests casos. A la pràctica, hi influeixen també uns altres factors, com ara les alteracions de les propietats del lubrificant per efectes de contaminació amb aigua, partícules sòlides, brutícia, etc, així com llur modificació per efecte de la temperatura i de les reaccions químiques. En el cas de les màquines simples, la lubrificació és efectuada a mà, mitjançant un setrill, o de manera semiautomàtica, per exemple per capil·laritat o mitjançant un comptagotes, on la intervenció manual consisteix a reomplir periòdicament un dipòsit de lubrificant. Les màquines més complexes (motors tèrmics, màquines eines, turbines, etc) van equipades d’un dispositiu de lubrificació automàtic, que funciona segons diversos procediments (xipolleig, escolament continu, polvorització d’una barreja d’oli empès pel vapor, lubrificació central mitjançant una bomba d’engranatges i un conjunt de canalitzacions, etc) en els quals el lubrificant és generalment reciclat. En nombrosos casos hom utilitza també peces autolubrificants (coixinets, anells, patins, etc), conformades generalment per sinterització, procés durant el qual han embegut oli dins de llurs porus, que durant el seu funcionament alliberen per a tornar-lo a reabsorbir durant el repòs. En el cas d’un motor d’automòbil, la lubrificació —generalment central— és delicada a causa de la temperatura de l’oli, el qual és fred al principi, s’escalfa tot seguit i, si no és posteriorment refredat, tendeix a perdre una part de la seva viscositat. En els motors de potència específica normal, la quantitat d’oli en el càrter permet al lubrificant que circula de refredar-se a cada passada. En els motors de gran potència específica hom fa passar l’oli a través d’un bescanviador de calor del tipus aire-líquid (radiador). En el cas dels motors utilitzats en competicions esportives hom concep sistemes amb càrter sec, dipòsit i bomba d’engranatges i radiador. Les parts altes del cilindre són les més difícils de lubrificar, a causa de les altes temperatures que assoleixen, com és el cas dels motors amb arbre de lleves a la culata, on cal assegurar una lubrificació abundant però sense que penetri oli en els cilindres. Per a la lubrificació dels motors de motocicleta de dos temps, hom no pot preveure una lubrificació central amb dipòsit separat i, per això, hom barreja al carburant una proporció determinada d’oli.
f
Tecnologia
Esqeuma de lubricació d’un motor d’automòbil
© Fototeca.cat
Acció i efecte de lubrificar.