Diplomat per l’Acadèmia d’Art Dramàtic de Roma (1953), actuà amb els millors directors de l’època (Luigi Squarzina, Giorgio Strehler, Giorgio De Lullo). Amb el seu debut com a director escènic (La buona moglie, de Goldoni, 1963) inicià la seva primera etapa d’escenificador que culminà amb Orlando Furioso (1969), a partir de l'adaptació de Sanguinetti. A continuació realitzà grans i innovadors muntatges, de l'Orestíada d’Èsquil (1972) a Les Bacants d’Eurípides (1977), seguits per una etapa de posades en escena més intimistes. La seva constant preocupació per la maquinària teatral, la confrontació artifici-naturalitat i el gust pels mites motivaren que Ronconi iniciés diversos reptes operístics i que muntés, al Teatro alla Scala de Milà i altres teatres italians, obres de Wagner, Verdi i Rossini, i també de compositors del segle XX, com Janáček, Britten i Reimann.
Director de la secció de teatre de la Biennal de Venècia (1975-77), dirigí el Teatre Estable de Torí (1989-94), amb el qual estrenà la Favola di Orfeo, d’Angelo Poliziano (1994). El 1992 fundà l'Escola d'Actors, adherida a aquesta companyia, i del 1994 al 1999 fou director del Teatre de Roma. Incorporat aquest darrer any al Piccolo Teatro di Milano, hi potencià l’ensenyament teatral amb una fort impuls a l’escola d’aquesta institució, que dirigí personalment fins a la mort i que convertí en una de les més prestigioses en els ensenyaments de les arts escèniques a Itàlia. Fou distingit, entre d'altres, amb el VI Premi Europa pel Teatro Taormina Arte (1998), el premi UBU de les respectives temporades per Progetto sogno (2000), Lolita (2001), Infinities (2002), Professor Bernhardi (2005) i Progetto Domani (2006); el premi Feltrinelli a la direcció teatral de l'Accademia dei Lincei (2008) i el Lleó d'Or a la trajectòria de la Biennal de Teatre de Venècia (2012).