Com molts altres piemontesos i llombards, s’havia naturalitzat abans genovès; el 1380 fou un dels dos jutges genovesos que havien de valorar els danys causats pels catalans des de la pau de 1378, i el 1386, amb Antonio di Credenza, negocià en nom de Gènova la pau catalanogenovesa del 1386. Des d’abans estava en contacte amb la cort catalana, a la qual proveïa de robes precioses i de joies i, des que pujà al tron Joan I, també de diners per a diverses emergències: el dot de la infanta Violant, la guerra de Sardenya, etc; el monarca li hagué d’assignar en pagament diverses rendes reials, donatius, composicions judicials, etc. El contracte més important que signà amb la corona fou el del 1393, pel qual el rei li vengué una pensió anual de 87 000 sous a ell i de 34 000 al seu soci Francesc Deuder sobre les rendes reials de Mallorca i les dècimes concedides pel papa per un capital de 87 000 i de 34 000 florins d’or respectivament, consolidant així un deute anterior. Aquest censal fou fraccionat pels titulars entre nombrosos accionistes, alguns d’ells consellers reials. Tot i que el 1399 fou reduït per Martí l’Humà, trigà molts anys a ésser amortitzat. Del 1487 al 1533 el patrimoni reial mantingué encara un plet amb els censalistes d’aquest contracte, dit de Luchino Scarampi. Al servei de Joan I portà a terme també diverses ambaixades prop del papa d’Avinyó, tant per arranjar l’afer de les rendes de la cambra apostòlica expropiades per Pere el Cerimoniós des de l’inici del Cisma d’Occident, com per negociar el matrimoni de la infanta Violant amb Lluís d’Anjou o negociar la concessió de la dècima per a l’expedició a Sardenya (1387, 1390, 1393, 1394, etc). En els primers mesos del 1396 els consellers de Barcelona l’acusaren d’haver contractat una companyia de 1 000 homes que, amb el pretext de defensar els drets de la infanta de Mallorca, hauria de saquejar Catalunya. Per aquest fet, que no pogué ésser demostrat, i també per haver fet contractes usuraris amb la corona valent-se de la influència dels consellers reials, que participaven en el negoci, fou encartat a la mort de Joan I (1396) en el procés contra els seus consellers, bé que fou absolt el 1398 pel rei Martí l’Humà, amb el qual arribà a un compromís respecte als seus crèdits envers la corona; precisament per la qüestió de la dècima, que garantia els seus crèdits, el rei l’envià novament com a ambaixador a Avinyó el 1399. Morí poc després.