Graduat en filosofia a l’ École Normale Supérieure (1879), es doctorà a la Universitat de París (1884), i el 1896 fou nomenat professor titular d’història de la filosofia moderna a la Sorbona, de la qual obtingué la càtedra el 1904. Sobre aquesta matèria publicà diversos llibres, entre els quals la monografia La Philosophie d’Auguste Comte (1900). La seva aportació principal, però, arrenca de La Morale et la Science des Mœurs (1903), en la qual, a partir del que considerà diferències irreductibles en sistemes morals diversos, inicià un estudi aprofundit de les categories de pensament en societats diferenciades i, contràriament a Émile Durkheim i els seus deixebles (amb alguns dels quals, com ara Marcel Mauss i Paul Rivet, fundà el 1925 l’Institut d’Etnologia de la Sorbona), conclogué que l’estadi evolutiu de les diverses cultures anava associat a tipus de pensament radicalment diferenciats. De manera especial, distingí entre mentalitats ‘prelògiques’, associades als pobles dits ‘primitius’, i ‘lògiques’, pròpies dels pobles ‘moderns’. Exposà aquestes idees en Fonctions mentales dans les sociétés inférieures (1918), La Mentalité primitive (1922), L’Âme primitive (1927), Le Surnaturel et la nature dans la mentalité primitive (1931), La Mythologie primitive. Le monde mythique des Australiens et des Papous (1935), i L’expérience mystique et les symboles chez les primitifs (1938), obres al llarg de les quals, tanmateix, anà matisant el caràcter taxatiu inicial de la distinció prelògic-lògic i anà admetent cada cop més tipus de pensament híbrid, tal com reflecteixen els Carnets, de publicació pòstuma (1949). La seva influència fou notable, i Claude Lévi-Strauss, concretament, construí la seva teoria de l’estructura universal de l’esperit humà com a refutació del concepte de " mentalitat primitiva ".