De família noble, estudià lleis a Ferrara (1489-94). Entrà al servei dels Este, senyors de Ferrara. Familiar, el 1503, del cardenal Ippolito d’Este, prop del qual exercí activitats molt diverses, el 1518 fou nomenat familiar del duc Alfons I d’Este, germà del cardenal, amb funcions també diverses, entre elles la de governador de la Garfagnana (1522-25). Malgrat que hagi estat dit que en la seva obra predominà la raó sobre la passió, la base de la seva poesia foren els afectes, però expressats sempre d’una manera celada, amb indiferència aparent i amb força ironia: foren el refugi del poeta davant la duresa de la vida i correspongueren a la seva ambició de tranquil·litat —per exemple, el desig de tenir una casa 'parva sed apta mihi'—. L’obra cabdal d’Ariosto i de tot el renaixement italià és l'Orlando furioso, poema èpic en octaves, començat el 1502 amb la idea de completar l’obra de Matteo Boiardo, i acabat cap al 1514. Després de la primera edició en 40 cants, publicada el 1516, Ariosto continuà treballant-hi retocant llengua i estil per acomodar-los a la llengua toscana que propugnava Pietro Bembo i deixant-la, en la tercera edició del 1532, en 46 cants, que encara continuà polint fins a la mort. D’entre les altres obres tenen un especial interès, tot i que no són gaire reeixides, unes comèdies, les primeres regulars del teatre italià. Foren escrites amb el desig de restaurar la dignitat del teatre còmic i imitaren les peces clàssiques, sobretot per les intrigues complicades, però inserien també elements de la vida quotidiana. Són cinc, escrites en endecasillabi esdrúixols blancs i, les dues primeres, originàriament en prosa: Cassaria (1508), d’intriga; Suppositi (1509), de substitucions; Negromante (1528), contra les creences en les arts màgiques; Lena (1528), sobre la corrupció familiar; i I studenti (1518), sobre el món universitari, que deixà incompleta. La seva obra poètica comprèn també Carmina en llatí, algunes poesies petrarquistes en la llengua vulgar, i set sàtires escrites del 1517 al 1527, que foren publicades pòstumament, que en realitat són epístoles en tercets encadenats i en les quals fa una transfiguració literària d’ell mateix i es lliura a les reflexions morals.