Estudià teologia a Heidelberg i filosofia a Berlín. Deixeble de Hegel, s’adherí a l’esquerra hegeliana, i en fou un dels més destacats representants. El 1830 publicà, anònimament, Gedanken über Tod und Unsterblichkeit (‘Pensaments sobre la mort i la immortalitat’), centrada ja en la crítica de la teologia i de la religió, preocupació que continuà present a Das Wesen des Christentums (‘L’essència del cristianisme’, 1841), la seva obra principal, i a Vorlesungen über das Wesen der Religion (‘Lliçons sobre l’essència de la religió’, 1857). La ruptura amb Hegel, expressada inicialment en un article del 1839, es manifestà definitivament en obres com Vorläufige Thesen zur Reform de Philosophie (‘Tesis provisionals per a la reforma de la filosofia’, 1842), i Grundsätze der Philosophie der Zukunft (‘Principis de la filosofia del futur’, 1843). Atès que hom no pot explicar a priori la individualitat concreta en la natura, Feuerbach inverteix els termes hegelians: la realitat veritable és la natura (el sensible, singular i material), en oposició a l’esperit, que no és sinó desdoblament de l’individu en si mateix; la idea de Déu, així mateix, com a projecció exterior (no conscient) de l’essència de l’home, és alienadora; l’home, doncs, ha de recuperar com a propi el que havia atribuït com a exclusiu del diví i trobar les lleis de la seva acció en les relacions col·lectives. El punt de partida de la filosofia és l’home concret —caracteritzat per la seva individualitat, però alhora ésser comunitari—, i l’únic criteri de certesa del coneixement individual —i del consentiment del grup— és la pràctica, que comprova la teoria i exigeix que hom es comprometi amb els altres (d’on deriva el caràcter partidista de la filosofia). El materialisme dialèctic (i, en concret, K. Marx amb les famoses tesis sobre la filosofia de Feuerbach) criticà els aspectes estàtic (no dialèctic) i metafísic (essència immutable de l’home) d’aquesta filosofia.