Estudià filologia romànica a les universitats de Saragossa i Barcelona, on es llicencià (1962) i doctorà (1973). Després d’exercir la docència en instituts de Barcelona, el 1970 s’incorporà a la Universitat Autònoma de Barcelona, d’on fou catedràtic i impartí literatura castellana del Siglo de Oro i crítica textual fins el 2014, any de la seva jubilació. Professor visitant a les universitats de Harvard (1986) i la Sorbona (1991), fou membre corresponent de la Real Academia Española (1982) i numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1984). Formà part del consell assessor de nombroses revistes de la seva especialitat, l’any 1989 fundà el grup PROLOPE, dedicat a l’edició de l’obra de Lope de Vega, i els anys 1995-99 fou president de l’Asociación de Cervantistas. Dels seus nombrosos treballs cal destacar En el texto de Garcilaso (1970), La transmisión textual en ‘El conde Lucanor’ (1980), Manual de crítica textual (1983) i el recull d’articles Signos viejos y nuevos. Sobresurten també les nombroses edicions crítiques que feu d’autors d’aquest període, com ara Oliveros de Castilla y Roberto el Diablo (1969), Lazarillo de Tormes (1974), Las seiscientas apotegmas, de Juan Rufo (1972), El trovador, de García Gutiérrez (1972), Peribáñez y Fuente Ovejuna, de Lope de Vega (1980), Libro de buen amor (1983), Don Álvaro o la fuerza del sino, del duque de Rivas (1988) i El Quijote (2007). Prologà i anotà també la Retòrica i la Poètica d’Aristòtil (1985) i fou jurat durant molts anys del premi Planeta.