Luis de Góngora y Argote

(Còrdova, 11 de juliol de 1561 — Còrdova, 23 de maig de 1627)

Poeta castellà.

Fill d’una família benestant, estudià a Salamanca. Beneficiat de la catedral de Còrdova, acomplí missions per Galícia, Navarra i les dues Castelles. Una amonestació episcopal (pel fet de tractar amb comediants, d’anar als toros i d’escriure versos profans) i les justificacions que hi oposà li confereixen una imatge de clergue refinat, culte i vagament mundà. A partir del 1603 residí a Valladolid, aleshores seu de la cort. Maldà per fer-se una situació econòmica sòlida, però no hi reeixí, ni pel fet d’haver estat nomenat capellà de Felip III. El 1626, ja malalt, tornà a Còrdova. La seva obra, ultra dues desafortunades peces de teatre (Las finezas de Isabel, 1613, i El doctor Carlino), respon a tendències oposades: poesies breus de caràcter popular (letrillas, romances i sonets) i poemes artificiosos d’estil obscur i difícilment intel·ligibles (Fábula de Polifemo y Galatea, 1612; Las soledades, 1613; Panegírico al duque de Lerma, 1617). Deixà un epistolari de 124 cartes. Llevat de les 37 composicions incloses per Pedro Espinosa a Flores de poetas ilustres (1605) i d’alguna altra, els escrits de Góngora romangueren inèdits en vida de l’autor. Això no obstant, assolí un notable prestigi i el reconeixement d’humanistes destacats. Malgrat edicions anteriors, com la de Juan López de Vicuña (1627), prohibida per la inquisició, i la de Gonzalo de Hoces (1633), l’obra de Góngora no fou presentada d’una manera satisfactòria fins el 1921, per Foulché-Delbosc, que seguia el manuscrit d’Antonio Chacón (1628). A partir d’aquesta edició, hom pot establir que les composicions de caràcter popular són una constant al llarg de la vida del poeta i que, a les composicions barroques, cultistes i minoritàries, intensificà els trets estilístics a partir de temes semblants; en ambdós casos es tracta de peces de lirisme estilitzat i de greu evocació, d’homenatge, de recreació històrica o mitològica, o bé de caràcter satíric. La Fábula de Polifemo y Galatea, narració, en octaves reials, dels amors d'Acis i Galatea, és plena de metàfores, forçades pels esquemes de la sintaxi llatina i per la hipèrbaton. A Las soledades, amb menys nucli argumental, es fa encara més palesa l’obsessió per la forma. Sembla que els versos que han romàs d’aquesta obra corresponen a la primera part (Soledad de los campos) i a un fragment de la segona (Soledad de las riberas) d’un gran poema inacabat, el qual devia incloure dues parts més (Soledad de las selvas i Soledad del yermo). Avui hom admet que l’estil de Góngora, malgrat les polèmiques que provocà, sobretot amb Juan de Jáuregui, Francisco de Quevedo i Lope de Vega, és el resultat de l’evolució de formes expressives adoptades pels poetes cultes castellans del s XVI, com Garcilaso de la Vega i Fernando de Herrera.