L’Alta Lusàcia, elevada a 500 o 600 m, és de sòl granític; hom hi ha desenvolupat fortes indústries, sobretot tèxtils, a Görlitz, Löbau, Bautzen, etc. La Baixa Lusàcia és una regió plana, on abunden els boscs, i també industrialitzada. Al s IX era habitada per tribus eslaves sòrabes, que foren sotmeses i cristianitzades pel marcgravi Geró, l’any 963. Dominada pels polonesos (1002-31) i després per diferents marcgravis germànics —que prohibiren als habitants l’ús de la llengua pròpia i les reduïren a servitud—, la situació millorà en ésser la Lusàcia incorporada a Bohèmia (1368). El 1635, per la pau de Praga, passà a l’electorat de Saxònia, i el 1815 fou dividida entre Saxònia i Prússia. Durant el s XIX els sòrabs conservaren llur llengua i llurs costums, malgrat la política de germanització del govern de Berlín. El 1949 el govern de la República Democràtica Alemanya prengué mesures per a afavorir l’ús de la llengua i el desenvolupament de la cultura sòraba.