lusità
| lusitana

f
m
Història

Individu d’un poble preromà que ocupà la zona occidental de la Meseta, a la península Ibèrica, des del Duero fins al Guadiana, i una gran part de l’actual Extremadura i que donà nom a la província romana de la Lusitània.

Considerat el principal grup ètnic i històric de Portugal, uns autors creuen que els lusitans són d’origen cèltic, mentre que uns altres els consideren ibèrics. Segons les teories recents, sembla que es tracta d’un poble autòcton amb aportacions indoeuropees, però amb un clar predomini ibèric preindoeuropeu. La seva constitució com a poble es pot datar del s III aC, que apareixen com a mercenaris dels cartaginesos. El 190 aC començaren la lluita contra els romans i intentaren l’ocupació de territoris veïns. El seu capitost més cèlebre fou Viriat, que aconseguí importants victòries sobre els romans (147-138 aC); un cop assassinat aquest, però, es refugiaren a les muntanyes i continuaren la lluita. Ajudaren Sertori i després Pompeu, i en època d’August foren definitivament sotmesos. Habitaren un territori densament poblat, però la vida urbana fou poc desenvolupada. Practicaren l’agricultura —juntament amb conreus molt antics (blat, ordi, faves, lliA, possiblement n'hi havia d’altres d’origen recent, com els arbres fruiters— i la ramaderia, així com la caça i la pesca. L’or de les sorres auríferes del Tejo fou la seva principal riquesa minera, però hom pot suposar que explotaren els jaciments d’estany, plom i coure de la regió, ben coneguts en època romana. La metal·lúrgia del ferro es limità a imitar els models de la Meseta. Fruit de la pobresa en què vivien una gran part dels lusitans, el bandidatge i els serveis mercenaris hi tingueren una intensitat més elevada que en els altres pobles preromans de la península Ibèrica.