La geografia física
L’estat de Macedònia ocupa el sector septentrional de la regió del mateix nom, que correspon a la conca alta del riu Vardar. Les diverses serralades, de direcció NE-SW, divideixen la conca de la mar Egea i del Danubi. La característica morfològica dominant és la presència d’un seguit de planes envoltades de muntanyes, l’altitud de les quals disminueix d’W a E (amb els cims culminant al Korab, 2.764 m, fronterer amb Albània) fins a posar en contacte la vall del Vardar amb la del Morava meridional. Les planes són entre els 600 m i els 900 m d’altitud. El riu principal és el Vardar, que travessa el país pel centre de NW a SE i desemboca a l’Egea, alimentat per dos importants afluents: el Crna i el Bregalnica. Al límit amb Albània i Grècia, hi ha els llacs d'Ohrid i Prespa. El clima és mediterrani d’influència continental, amb una temperatura mitjana anual estival de 27 ºC i hivernal de 4 ºC, i una precipitació anual de 500 mm, bé que hi ha diferències segons l’altitud i la latitud. La vegetació es compon predominantment de boscos de fullatge caduc d’afinitat submediterrània i, a més alçada, se succeeixen els de caràcter centreeuropeu i, a l’alta muntanya, els estatges subalpins i alpins.
La geografia econòmica
Macedònia presentava el 2017 una considerable proporció del PIB (11%) i de la població activa (16%) dedicada al sector agropecuari, la branca més important del qual és la producció lletera. Els conreus comercials més rellevants són el tabac, la bleda-rave sucrera, les hortalisses, la fruita i la vinya, que dona lloc a una producció vitícola de qualitat apreciable. També s’hi conreen cereals, especialment blat, blat de moro i civada, i el cànem indi. L’activitat agrícola es concentra a la vora del Vardar i a les valls dels seus tributaris. Les pastures, com els conreus, ocupen una quarta part del territori, i els boscos, un 40%. De la mineria, té importància l’extracció de lignit, concentrada a la vall del Crna. Juntament amb les centrals hidroelèctriques, és la principal font d’energia autòctona, que cal complementar amb importacions de petroli. El 1999 hom acordà amb Grècia la construcció d’un oleoducte entre Tessalònica i Skopje. Hi ha també jaciments de ferro, coure, zinc i altres minerals.
La indústria aporta el 30% del PIB i ocupa el 34% de la població activa. El sector alimentari és el principal, seguit del tèxtil, la maquinària, el sucre i el paper. Els centres industrials són a Skopje, Kumanovo, Kočani i Tetovo. El comerç exterior és molt deficitari (-18% el 1998). Macedònia importa sobretot maquinària i equipament de transports (20%), béns de consum (14,5%), aliments (13%), productes químics (10,6%) i petroli (8,5%), i exporta sobretot productes manufacturats (34%), maquinària (7,5%), productes alimentaris (5%) i químics (5%). Alemanya, els diversos estats sorgits de l’antiga Iugoslàvia i Grècia són els principals clients i proveïdors. La més pobra de les repúbliques de l’antiga República Federativa Socialista de Iugoslàvia, en accedir a la independència (1991), presentava els dèficits habituals de les economies socialistes (agricultura negligida, mercat interior molt feble, indústria obsoleta i desequilibrada, manca d’incentius al desenvolupament, burocratització, etc.). Malgrat els ajuts i el suport al desenvolupament de l’FMI i altres institucions financeres internacionals, a aquesta difícil situació de partida s’han afegit les repercussions negatives a l’embargament internacional a Iugoslàvia (1992-96), el blocatge comercial de Grècia a Macedònia (fins el 1996), les dificultats en el procés de privatització de l’economia i la inestabilitat política. El deute extern acumulat de Macedònia representava el 70% del PNB el 1997. La renda per habitant era de 1.100 $ i l’atur superava el 30% de la població activa. Els anys 1990-98 el PNB disminuí a un ritme de l’1,4% anual. Quant als transports, el 1995 disposava de 925 km de ferrocarril i 8.648 km de carreteres, el 63% dels quals són asfaltats. El principal eix de comunicacions segueix el curs del Vardar, que recorre el país en direcció NW-SE. A Skopje i Ohrid hi ha aeroports internacionals.
La geografia humana i la societat
País amb una densitat mitjana (80 h/km2), el poblament rural hi és elevat (40% el 1994), i el creixement natural de la població, baix (6,2‰ anual). La capital és l’única ciutat amb més de 100.000 habitants. Tot i que la major part de la població (67%) és macedònia, es tracta d’un estat ètnicament divers, del qual els albanesos (23%) constitueixen la minoria més rellevant. Hi ha també turcs (4%), serbis (2%), gitanos (2%) i romanesos (2%). La religió majoritària és el cristianisme ortodox (55%), que des del 1967 constitueix una Església autocèfala, no reconeguda per la resta d’esglésies ortodoxes a instàncies del patriarcat serbi. L’islam (30%), que és practicat sobretot pels albanesos, però també per eslaus islamitzats (pomacs), és la segona religió en nombre de practicants. La llengua oficial és el macedònic, bé que el 2001 el govern es comprometé a atorgar un estatut de cooficialitat a l’albanès en part del territori. Antiga república federal de Iugoslàvia, Macedònia accedí a la independència el 1991. La constitució aprovada el mateix any estableix que Macedònia és una república amb un règim de democràcia parlamentària i multipartidista. L’òrgan legislatiu és un parlament unicameral (Assemblea, en macedoni Sobranje) de 120 membres, elegits per sufragi universal per un període de quatre anys en un sistema de representació mixt uninominal i proporcional. El cap de l’executiu és el primer ministre, que encapçala un govern elegit pel Parlament. El cap d’estat és el president de la República, elegit per un període de cinc anys per sufragi universal. Macedònia és membre de l’ONU, del Consell d’Europa, del BERD i de l’OSCE.
La història
Macedònia se separà pel novembre del 1991 de Iugoslàvia, un any després d’haver elegit en les primeres eleccions lliures (novembre i desembre del 1990) els excomunistes Kiro Gligorov i Branko Crvenkovski president i cap de govern, respectivament, i haver aprovat la independència en referèndum el setembre del 1991. El reconeixement internacional fou obstaculitzat per Grècia per por de reivindicacions del nou estat sobre la província grega de Macedònia. Sota arbitratge internacional, el 1993 s’acordà provisionalment el nom d’Antiga República Iugoslava de Macedònia (FYROM, per la sigla en anglès), amb el qual s’incorporà a l’ONU. El 1992, un referèndum no oficial mostrà la voluntat de la nombrosa minoria albanesa (més del 25% de la població) d’aconseguir el reconeixement i de disposar d’autonomia, reivindicació que creà tensions, que s’intensificaren arran de la revolta dels albanesos de Kosovo. El nou estat, el més pobre dels sorgits de l’antiga Iugoslàvia, veié agreujada la situació econòmica pel conflicte amb la minoria albanesa, l’embargament comercial sobre Iugoslàvia decretat per l’ONU i el boicot de Grècia (no aixecat fins l’any 1995), els refugiats albanesos, la corrupció i el tràfic d’armes i de drogues. Amb l’ingrés el 2002 a l’OMC, i l’Acord d’Estabilització i Associació amb la UE signat el 2001 i en vigor des del 2004, i els acords amb l’FMI (2003) de renegociació del deute s’intentà redreçar aquesta situació.
Les eleccions de l’octubre del 1994 conduïren al triomf de la coalició governamental Unió per Macedònia del primer ministre Crvenkovski i a la reelecció del president Gligorov (objecte aquest any d’un atemptat). El 1995 Macedònia fou admesa al Consell d’Europa, a l’OSCE i a l’Associació per la Pau de l’OTAN. El 1996 fou el primer dels estats sorgits de l’antiga Iugoslàvia que intercanvià ambaixadors amb Belgrad. En les eleccions legislatives de la tardor del 1998, la coalició governant perdé la majoria, en favor de la coalició conservadora i nacionalista VMRO-DPMNE (Organització Revolucionària Macedònia-Partit Democràtic per la Unitat Nacional Macedònia, i Alternativa Democràtica).
La primera dècada després de la independència estigué dominada pel conflicte amb la població albanesa: l’intent de la majoria eslava de bandejar els albanesos donà lloc a un conflicte agreujat per les tensions a la frontera amb Kosovo, país sumit en la repressió i persecució dels albanesos per part del govern de l’antiga Iugoslàvia dominat per Sèrbia, que comportà una onada de fins a 300.000 refugiats albanesos en territori macedoni, que, a més, es convertí en la base d’operacions de les forces de la KFOR, la missió de l’ONU a Kosovo. Al principi del 2001 el sorgiment de la guerrilla albanesa Exèrcit d’Alliberament Nacional (UÇK) posà Macedònia al caire d’una guerra civil, fet que propicià al maig un govern d’unitat. Impulsat pels Estats Units, a l’agost se signà l’acord de pau d’Ohrid, pel qual es reconeixien drets als albanesos (plasmats en la Constitució aprovada el 2002) en canvi del desarmament de la UÇK, supervisat per forces de pacificació de l’OTAN, i posteriorment de la UE (EUFOR).
En les eleccions del setembre del 2002, els socialdemòcrates derrotaren els nacionalistes de Ljubčo Georgievski. Branko Crvenkovski esdevingué primer ministre al capdavant d’un govern de coalició constituït pel seu partit, el Partit Liberal Democràtic i l’albanès Unió Democràtica per la Integració. Mort el president Boris Trajkovski en accident d’avió (2004), Crvenkovski fou elegit president i fou substituït en el càrrec de primer ministre per Hari Kostov (substituït al novembre per Vlado Bučkovski). El conflicte pel nom del nou estat s’agreujà el 2005 quan la Unió Europea obrí la candidatura a l’ingrés de Macedònia en l’organització malgrat l’oposició de Grècia, que la rebutjà frontalment. El 2008 Grècia també rebutjà la invitació formal de l’OTAN a Macedònia pel mateix motiu. Després de les eleccions legislatives del juliol del 2006 fou constituït un nou govern de coalició encapçalat per Nikola Gruevski que incloïa el Partit Democràtic Albanès (PDA) i deixava al marge la Unió Democràtica per la Integració, la principal formació albanesa. L’autoproclamada independència de Kosovo (febrer del 2008) introduí noves tensions en la coalició de govern, de la qual el PDA es retirà al març. En les eleccions anticipades del maig del 2008 Gruevski s’autoproclamà guanyador, però la UE en censurà els nombrosos incidents i irregularitats.
Tot i les reticències de la majoria eslava i l’oposició de Belgrad, Macedònia reconegué Kosovo a l’octubre. El març del 2009 el nacionalista Gjorge Ivanov fou elegit president, i al desembre Macedònia s’incorporà a l’espai de Schengen. El boicot de l’oposició socialdemòcrata precipità la celebració d’eleccions anticipades el juny del 2011, en les quals Gruevski fou retornat al govern al capdavant d’una nova coalició, i novament l’abril del 2014, però les protestes del 2015 contra escoltes il·legals sistemàtiques del govern a milers de ciutadans feren caure Gruevski el gener del 2016 després d’una mediació de la UE. Emil Dimitriev fou nomenat a l’abril cap d’un govern interí. La tensió s’agreujà, a més, per la crisi dels refugiats procedents de la guerra de Síria de pas per Macedònia cap al nord d’Europa. El resultat confús de les eleccions del desembre donà lloc a mesos de conflicte, sobretot per les baralles a causa del nomenament d’un president de la cambra albanès, i per les reticències del president Ivanov a la composició dels candidats a l’executiu. El maig del 2017 prengué possessió del càrrec el socialdemòcrata Zoran Zaev al capdavant d’un govern de coalició. El gener del 2018 el govern donà per vàlid el resultat afirmatiu d’un referèndum per a canviar el nom del país pel de República de Macedònia del Nord, boicotejat pels nacionalistes i amb una participació del 35%. Tanmateix, al juny el govern pactà aquesta denominació amb el de Grècia. Aprovada pels respectius parlaments (octubre del 2018 a Macedònia, gener del 2019 a Grècia), entrà en vigor el 14 de febrer de 2019.