Les macroinstruccions d’usuari o d’alt nivell permeten l’automatització de tasques sobre les aplicacions. En aquests casos, l’usuari crea una macroinstrucció com a combinació d’opcions de menú i de comandes de l’aplicació. Per exemple, en un processador de texts, una macroinstrucció pot seleccionar el primer paràgraf, canviar-li el tipus de lletra, i afegir-li un encapçalament. Les macroinstruccions de programador o de baix nivell permeten simplificar la lectura i l’escriptura de programes. En compilar un programa que conté macroinstruccions, el compilador substitueix cada aparició del nom de la macroinstrucció pel conjunt d’instruccions i comandes que defineixen la macroinstrucció; és el que es coneix com l’expansió de la macroinstrucció. El resultat, per culpa de l’expansió, és un codi més gran que l’obtingut si en lloc d’usar una macroinstrucció s’hagués fet una crida a una funció, una acció o un mètode; per contra, el codi obtingut és més eficient, ja que l’ús de crides a funcions, accions o mètodes obliga que, durant l’execució del programa, cada cop que es faci una crida s’hagi de guardar el context, i un cop acabada l’execució de la funció, l’acció o el mètode, s’hagi de recuperar el context guardat.
f
Electrònica i informàtica