Els electrons emesos pel càtode, sota la influència dels dos camps esmentats, descriuen trajectòries corbes fins a arribar a l’ànode. Ajustant els valors de les velocitats dels electrons i dels camps, hom arriba a aconseguir que aquests descriguin un gran nombre d’òrbites parcials successives i que posseeixin una velocitat modulada a una determinada freqüència. En els tipus més corrents de magnetrons, l’ànode és proveït, en realitat, de diverses cavitats ressonants. El magnetró, ideat per A.W.Hull el 1921, és emprat per a produir oscil·lacions de molt alta freqüència (microones), especialment en els equips de radar i en els forns domèstics de microones, com a osciŀlador per a generar potències d’RF de l’entorn dels 750 W a la freqüència de 2,45 GHz.
m
Electrònica i informàtica
Vista interior d’un magnetró
© Fototeca.cat
Tub electrònic de buit, proveït d’un càtode termoiònic i d’un ànode, cilíndrics i coaxials; aquests creen un camp elèctric radial i, a més, hom hi superposa un camp magnètic paral·lel a l’eix del cilindre.