S'exilià d’Al-Andalus a causa de la intolerància almohade; residí a Fes (1160), a Palestina (1165) i a Egipte (el Caire), on fou el cap de les comunitats jueves.
Ultra la seva vasta producció mèdica (tractats, en àrab, sobre l’asma, els verins i llurs antídots, etc., o comentaris als escrits d’Hipòcrates, Galè i Avicenna) i científica (com la seva obra sobre el càlcul de la intercalació, traduïda a l’hebreu amb el títol de Ḥešbon ha-'ibbur), es destaca sobretot la seva Dalālat al-ha'irīn (‘Guia dels perplexos’, 1190; traducció hebrea: Moré Něbukim). Aquest escrit constitueix l’obra teològica més completa del judaisme rabínic, encaminada a resoldre l’aparent contradicció entre filosofia i religió; titllada de racionalista pel judaisme ortodox, desencadenà fortes controvèrsies —sobretot a la península Ibèrica i a Provença (segles XIII i XIV)— i influí notablement, a través de la seva versió llatina (Dux neutrorum sive dubitorum), en l’escolàstica (Albert Magne i Tomàs d’Aquino).
Com a talmudista escriví Kitāb al-siraǧ (‘Llibre de l’elucidació’, 1168), comentari a la Mišnà, i la codificació jurídica del Talmud Mišné Torà (en àrab, Yad ha-hazaqà, ‘La mà forta’, 1180).