Com a concepte filosoficoreligiós susceptible de les més oposades interpretacions, en donar-ne una definició general cal recollir el caràcter que, per a una comprensió optimista del món (cristiana o racionalista), té el mal com a simple negació del bé i alhora el caràcter de positiva realitat que rep en una concepció del món pessimista (dualisme, irracionalisme, existencialisme ateu). L’optimisme cristianoracionalista no nega, però, l'existència del mal: segons el cristianisme (tipificable en Agustí d’Hipona), tot el real és originàriament bo (com a creat que ha estat per Déu, summa bondat), i el mal no és sinó fruit de la llibertat humana, la condició de possibilitat de la qual és l’acceptació de l’existència possible de mal (existència que, de fet, històricament, ha esdevingut real i àdhuc amb una realitat sempre creixent); segons el racionalisme (Leibniz i Hegel en podrien ésser l’expressió més clara), com a afirmació de la realitat de tot el real, el mal no és sinó un moment interior (inferior i necessari) del desenvolupament del bé, entès com a realització de la totalitat mateixa del món. En canvi, l’establiment del mal com a principi real, concomitant al principi del bé, amb el qual entra en lluita al llarg de la història, correspon fonamentalment al maniqueisme; hom pot dubtar de fins a quin punt l’equivalent concepció dualista no ha influït en el mateix pensament bíblic i, sobretot, eclesiasticodogmàtic, per tal com hi és afirmada també la positiva realitat del mal com a personalitzada en el diable. D’altra banda, en tota aquesta problemàtica sobre la comprensió i el sentit del mal cal distingir entre el que hom anomena mal físic i el que sol ésser considerat com a mal pròpiament dit: el mal moral. El primer és, en darrer terme, reductible a la limitació de l’ésser concret, la progressiva superació parcial de la qual fa que l’home pugui combatre, com més va més eficaçment, aquest mal. El mal moral, en canvi, brolla fonamentalment de la llibertat humana, l’exercici de la qual per part d’uns homes o grups socials —generalment els més forts i poderosos— fa que els altres, individualment i col·lectivament, pateixin el mal, àdhuc en coses que, de fet, hom podria aconseguir que ja no es donessin o que no continuessin donant-se igual que abans. En aquest sentit, el mal s’identifica —cristianament parlant— amb el pecat; per contra, per a una concepció com és ara la del fatalisme grec, aquest mal manca de significat, i la seva existència s’identifica amb l’acompliment del destí.
m
Religió
Filosofia