malai

m

Lingüística i sociolingüística

Llengua, pertanyent a la branca indonèsia de la família austronèsica, parlada per uns 100 milions de persones a Malàisia i a Indonèsia (on és coneguda també oficialment amb el nom de bahasa indonesia), així com a Timor i en indrets de Tailàndia, Nova Guinea, de la Indoxina i del sud de la Xina.

Les primeres inscripcions daten del segle VII, i es troben a Sumatra. Llengua comercial i d’un ús general en les comunicacions de la regió del Pacífic i en algunes zones de l’Índia, manté una gran coherència, gràcies a la seva simplicitat, motiu pel qual no té diversificació dialectal. Se serveix de dues escriptures: la javanesa (o escriptura malaia), la més difosa, que és una adaptació de l’alfabet àrab introduïda al segle XIII, amb l’Islam i l’escriptura llatina, introduïda pels colonitzadors europeus, autoritzada a la península de Malaca. D’una estructura morfològica aglutinant i amb mots bàsicament disil·làbics, gaudeix d’una gran riquesa de prefixos i afixos, d’una gran precisió, però d’ús lliure, i d’onomatopeies; té una sorprenent flexibilitat en l’ordre de les paraules, manca d’inflexions d’articles, i no distingeix el nom, el gènere, el nombre ni el cas. El seu vocabulari ha estat enriquit amb aportacions de l’àrab, el persa, el portuguès, el neerlandès i el sànscrit.