La geografia
És una faixa estreta de terra que s’estén al llarg de la riba oest i sud del llac Nyasa, i que ocupa l’extrem meridional de la depressió africana. L’accidenten un gran nombre de muntanyes: Nyika (2.606 m), al nord, i Mulanje (3.030 m), al sud, en són les màximes altituds. El clima hi és tropical, amb temperatures elevades i constants (25°C de temperatura mitjana anual) i estació plujosa de desembre a abril (1.386 mm anuals a Zomba). És regat per nombrosos rius, el més important dels quals és el Shire, emissari del llac Nyasa i afluent del Zambezi. La sabana cobreix la major part del país (acàcies i baobabs), i els boscs, per damunt dels 600 m, ocupen solament el 19,5% del territori.
Pesca amb xarxa als rius de Malawi
© Corel Professional Photos
L’agricultura és l’activitat econòmica principal, molt desenvolupada a les regions Central i Meridional. La superfície conreada ocupa només un 25% de l’extensió del país, llacs a part. Els productes principals són el tabac, el cotó, el te, del qual és el segon productor africà, la canya de sucre, els cacauets i el cafè. La base alimentària de la població és el blat de moro, l’arròs, la melca, les patates, els moniatos, la mandioca, els llegums (fesols, cigrons), oleaginoses, hortalisses (tomàquets) i fruita (bananes). La pesca, lacustre i fluvial, té bastant d’importància. De la ramaderia, hom n'obté carn (de boví, porcí i aviram), llet de vaca i ous. Els boscs forneixen el combustible indígena i, a més, fusta de cedre, teca i caoba. La indústria pateix de la manca de mineria (hom explota només marbres), malgrat el jaciments de bauxita, d’urani i carbó. La indústria manufacturera és sobretot transformadora dels productes del camp i es concentra al sud: manufactures de tabac a Blantyre (elaboració de cigarretes i de sulfat de nicotina, que és exportat), elaboració de sucre, fàbriques de ciment, productes tèxtils i confecció, cervesa, carn i serradores de fusta. Hi ha tres centrals importants: la tèrmica de Blantyre-Limbe i les hidràuliques de Tedzani i Nkula, que aprofiten dues cascades de la conca del Shire. La xarxa ferroviària proporcionava la millor sortida a mar, a través de Moçambic. però aquest estat l’hagué de tancar el 1984 per la guerrilla. La sortida a mar és realitzada provisionalment pel camí més llarg de Tanzània. Però l’enllaç entre les dues xarxes s’ha de realitzar per carretera no asfaltada, de 50 km, acabada el 1984. La xarxa de carreteres cobreix 11.590 km, en general només transitables a l’estació seca. Aeroports a Blantyre i Lilongwe, i el port principal és Chipoka, vora el llac Nyasa. El trànsit de passatgers per aquest llac, supera àmpliament el dels aeroports internacionals i gairebé iguala el dels ferrocarrils. Quant al comerç exterior, fou deficitari fins el 1983, però el 1984 la conjuntura dels preus internacionals el féu canviar de signe. Principalment exporta te, tabac, sucre i llegums, en canvi de fuel, petroli i vehicles de tota mena. Encara que la balança de serveis és desfavorable, la balança de pagaments és positiva gràcies a les importacions de capitals, i malgrat la minva de les transferències dels treballadors malawians de Sud-àfrica.
Poble de pescadors a Malawi
© Corel Professional Photos
La població, formada essencialment per bantús, és distribuïda desigualment, ja que mentre les depressions del sud són ben poblades, les altes terres del nord i del centre són poc poblades. És rural en el 88% i només dues ciutats superen els 100.000 habitants: Blantyre i Lilongwe. L’índex de creixement anual és elevat (31‰), resultat d’una natalitat molt altaa (54‰). L’anglès i el chewa són les llengües oficials. El 57% de la població és cristiana, el 19% animista i el 16% musulmana. És independent des del 1964 i república des del 1966, en que entrà a formar part del Commonwealth. Des de l’any 1971 H.Banda ocupa la presidència amb caràcter vitalici. Malawi és membre de l’ONU, del Commonwealth i de l’OUA i l’ACP.
La història
Habitada per tribus bantús, fou una zona de ramaders i de pas i no constituí mai una unitat política i ètnica. El 1835 fou envaïda per noves tribus bantús procedents de l’Àfrica del Sud, que, juntament amb els mercaders àrabs, constituïren una aristocràcia. David Livingstone descobrí el llac Nyasa el 1859, el 1875 s’hi establiren els primers missioners escocesos i el 1878 ho féu una companyia comercial de Glasgow, l’African Lakes Company. El govern britànic afavorí la colonització blanca i el 1890 hi establí un règim de protectorat a fi d’aturar la penetració portuguesa des de Moçambic i l’alemanya des de Tanganyika. El protectorat de Nyasalàndia fou explotat per la British South Africa Company, de Cecil Rhodes, conjuntament amb l’Àfrica Austral Britànica, però la superior activitat econòmica de Rhodèsia i Sud-àfrica atragué ben aviat la mà d’obra africana de Nyasalàndia. Fou la base per a ocupar l’Àfrica Oriental Alemanya (1914-18). El govern anà assolint una autonomia progressiva, vinculada a la Federació de l’Àfrica Central des del 1953, que afavoria exclusivament la població blanca. La resistència africana s’inicià el 1959, dirigida per un metge, Hastings Banda, president de l’African National Council local. La dèbil situació dels blancs féu inútil la repressió i obligà Londres a cedir davant els nacionalistes, que, havent fundat el Malawi Congress Party, venceren en les eleccions del 1961. La independència fou atorgada el 1964 i H. Banda esdevingué el primer president de la nova república de Malawi. Però Banda reforçà els llaços polítics i econòmics amb Sud-àfrica i Rhodèsia, fet que provocà la ruptura del seu règim amb la resta de l’Àfrica negra. El 1966 el país esdevingué una república dins el Commonwealth i adoptà una nova constitució. El 1971, Banda es proclamà president vitalici, instaurà un règim de partit únic, el Malawi Congress Party, i dugué a terme una repressió sistemàtica de l’oposició. El juny de 1983 se celebraren eleccions en les quals només fou permès de concórrer a membres del partit en el govern, el Malawi Congress Party (MCP). D’altra banda, part dels escons foren assignats directament pel cap d’estat, Hastings K.Banda, el qual, malgrat una discreta liberalització iniciada el 1977, exercia en tot moment un fort control sobre els intents d’oposició al seu règim. El 1987 tingueren lloc unes noves eleccions que no aportaren cap canvi significatiu. Tot i formar part de la Southern African Development Conference, destinada a promoure la independència econòmica dels països de la regió de la influència de Sud-àfrica, Malawi tingué conflictes amb alguns dels seus membres, especialment amb Moçambic, país que acusà repetidament Malawi d’acollir en el seu territori la guerrilla que operava contra el règim de Machel. Després de la mort d’aquest, l’ambaixada de Malawi a Maputo fou assaltada i tingueren lloc un seguit de mútues acusacions entre ambdós països, que, posteriorment, alternaren les fases de conciliació amb les d’enfrontament. Entre el 1987 i el 1988 els refugiats moçambiquesos a Malawi augmentaren en 420.000, fet que provocà una situació difícil a l’economia del país.
Des del 1987 s’abateren sobre el país desastres com la sequera, inundacions i un terratrèmol, a la regió central, que féu malbé la primera collita de blat de moro. Les esllavissades de terra del març del 1991, al sud-oest del país, a conseqüència de les intenses pluges, causaren la mort de 500 persones i deixaren sense sostre altres 150.000. La situació es veié agreujada per la presència en el país de prop de 900.000 refugiats moçambiquesos. Econòmicament, hom arribà gairebé a una total privatització, d’acord amb el consell del Fons Monetari Internacional. La privatització del mercat del blat de moro, de moment, però, ha resultat negativa per a l’economia de les persones més pobres, la renda de les quals era una de les més baixes del món. En termes generals la inflació es reduí al 10% el 1990 i tendí a redreçar la balança de pagaments, tot i que continuava essent deficitària. Quant a la política, el president Banda augmentà la repressió del règim, com evidenciaren els empresonaments i les deportacions de dirigents polítics. La crisi econòmica del 1992 i la negativa del president Banda a democratitzar el país originaren forts disturbis populars, que foren reprimits amb duresa. L’ajut internacional s’interrompé per pressionar Banda i, el 1993, aquest es veié obligat a acceptar el multipartidisme i a amnistiar els exiliats. El 1994 se celebraren les primeres eleccions democràtiques, que acabaren amb els 30 anys del règim presidencialista de Kamuzu Banda. El Front Democràtic Unit (FDU) obtingué la majoria i el seu líder, Elson Bakili Muluzi, fou elegit president. Muluzi actuà amb decisió contra els poders fàctics: processà Banda per l’assassinat de quatre ministres i nacionalitzà la Press Corporation, un gran holding en mans de Banda i del seu Partit del Congrés de Malawi. A partir del 1995 la tendència recessiva de l’economia semblà donar un tomb; malgrat tot, persistiren forts problemes productius derivats de la degradació dels sòls i de la desforestació originada per la superpoblació.
L’any 1997 s’inicià amb una lleugera estabilització de la política i l’economia. Amb l’objectiu d’aconseguir crèdits del Banc Mundial, es privatitzaren empreses estatals i es regularitzaren diversos sectors de l’economia. Durant l’any 1998, la caiguda de la producció i els preus del tabac, principal exportació del país, així com la crisi monetària als països de l’entorn, ocasionaren greus problemes econòmics a la població. Aquests problemes tingueren efectes sobre la situació sanitària del país, que patí els darrers anys l’aparició de brots de pesta bubònica i la proliferació de la sida, que afectava una cinquena part de la població. Les eleccions presidencials i legislatives del juny del 1999 foren guanyades de nou pel president Elson Bakili Muluzi i el FDU. Bakili Muluz fou acusat d’agreujar amb la seva gestió i la corrupció de l’administració la depauperada situació econòmica del país. Aquest mateix any, intentà per tots els mitjans forçar una reforma constitucional per tal d’eliminar-ne el límit de dos mandats presidencials. Al llarg dels dos anys que restaven per a l’acabament de la legislatura tingué lloc una fuga de diputats del FDU i ministres del govern cap a l’oposició. Al febrer del 2004 Muluzi dissolgué el govern i convocà noves eleccions presidencials, celebrades al maig enmig de nombrosos incidents i irregularitats. Fou declarat guanyador l’anterior ministre d’economia Bingu wa Mutharika, de l’oficialista FDU. Els mesos següents tingué lloc una lluita pel poder entre el president i Muluzi, que controlava el partit del govern. Mutharika abandonà el 2005 el FDU, al qual acusà d’entorpir la seva lluita contra la corrupció, i fundà un nou partit, el Partit Democràtic Progressista. Al juny sobrevisqué una moció de censura del FDU. La inestabilitat política continuà durant la resta de la legislatura. Al maig del 2009 se celebraren eleccions generals que enfrontaren Mutharika amb el candidat opositor John Tembo, antic cap del Banc de Malawi durant tretze anys del govern del dictador Hastings Kamuzu Banda, i que rebia el suport de l’expresident (impossibilitat constitucionalment d’exercir un nou mandat). Perjudicada per la inestabilitat política, la corrupció i la sequera, l’economia continuà estancada, amb un creixement que no arribava al 2%. Pel que fa als afers econòmics d’aquests anys, un seguit de males collites (en un país on el 40% del PIB i més del 80% de les exportacions corresponen al sector agrari) i una forta pressió demogràfica situaren l’economia de Malawi pràcticament en el col·lapse i sota la total dependència de l’assistència internacional. L’any 2000 Malawi ingressà en la Iniciativa dels Països Pobres Greument Endeutats, i el Banc Mundial cancel·là el 50% del deute. El 2002 aquesta mateixa institució aprovà ajuts especials per a evitar la fam. La sida, d’altra banda, constitueïa un problema cada cop més preocupant (el 2003 el 14% dels adults estaven infectats pel VIH), però fins el 2004 no existí un programa oficial contra la infecció.