Malgrat de Mar

Malgrat
Malgrat de Palafolls
Vilanova de Palafolls

Vista aèria de Malgrat de Mar

© Fototeca.cat

Municipi del Maresme, al límit amb la Selva, estès a la plana al·luvial del delta de la Tordera, a la dreta del riu fins als darrers contraforts de la Serralada Litoral.

Situació i presentació

A l’interior limita amb Palafolls, del qual se separà en època moderna, i a ponent amb Santa Susanna. El 1852 serviren per a delimitar-lo les fites següents: el cap de la Tordera (desembocadura del riu), riba dreta del riu fins a la carretera de Malgrat a Blanes, molí de la Pedrera, torrent de Ca la Coixa, el Mas Vila, Valldejuli, turó d’en Serra (190 m), torre de Montagut (215 m), turó d’en Gelat i línia recta fins a la mar. El terme comprèn la vila de Malgrat, cap de municipi, amb els barris de la Verneda (al NW), Viader (a l’altra banda del turó de Santa Rita), Can Palomeres i l’Escorxador.

El territori és pla, trencat per alguns turons, a més dels esmentats, com el del Mas Aragall (182 m), el de Can Palomeres, el del Mas Joer, el del Castell (avui parc públic) i el de Santa Rita, amb la capella al cim. Drenen el terme alguns rierals, el més important dels quals és la riera de Palafolls, que desemboca directament a la mar. La costa és baixa i sorrenca, amb platges que s’allarguen 3,2 km fins a la desembocadura de la Tordera.Les comunicacions principals són la carretera N-II, d’on surt la desviació vers la Costa Brava, i la carretera de Malgrat a Blanes pel molí de la Pedrera. Malgrat disposa d’estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Girona per la costa, en funcionament des del 1861.

La població i l’economia

L’evolució de la població (malgratencs) fou molt positiva durant el segle XVIII: dels 450 h del 1719 passà a 1.924 h el 1787 (al segle XVI tenia 48 focs, unes 240 persones); el 1860 havia assolit 3.387 h (havia duplicat els habitants de la fi del segle XVIII) i arribà a 3.738 h el 1900. Al principi del segle XX continuà el creixement a causa de la industrialització, amb 4.607 h el 1930, reduïts a 4.582 h el 1940, a causa de la guerra civil; a partir d’aleshores es tornà a incrementar (4.892 h el 1950 i 5.828 h el 1960), d’una manera molt accelerada a causa sobretot de la immigració (9.127 h el 1970, 11.088 h el 1979). Al començament de la dècada dels vuitanta, el ritme es reduí i s’inicià una davallada (10.922 h el 1981) deguda al retorn d’immigrants al lloc d’origen, provocat per l’atur. Els últims censos mostren de nou la tendència al creixement: 11.565 h el 1991 i 14.367 h el 2001. L’any 2005 s’assoliren 16.833 h.

Pel que fa a l’agricultura, resten algunes hectàrees, situades en terrenys dels plans de Grau i de Pineda, de cultius de productes tradicionals de l’horta en hivernacles; segons la temporada es conreen patata, enciam, tomàquet i fesols tendres, entre d’altres. Hi ha la Cooperativa Agrícola El Progrés-Garbí (1993). Des del 1983 se celebra una fira agrícola i artesanal coincidint amb la festa de Sant Nicolau.

Les principals zones industrials es troben al N i al NE del nucli urbà. La indústria es troba actualment força diversificada: química, metal·lúrgica, maquinària de precisió i tèxtil (després de la gran davallada soferta, s’ha estabilitzat en les grans empreses que han resistit). Durant els anys setanta es produí un fort increment en la construcció d’habitatges de segona residència, que, després de la crisi del començament dels anys vuitanta, s’ha mantingut relativament estable, gràcies al manteniment del fenomen turístic.

Vista del passeig marítim de Malgrat

© Alberto González Rovira

Pel que fa a l’activitat turística, el passeig marítim de Malgrat, que enllaça amb el de Santa Susanna, concentra un gran nombre d’hotels i apartaments, tota mena de serveis lúdics i botigues especialitzades en el comerç turístic, que fluctua segons el flux del turisme de temporada, mentre que el comerç propi és molt variat, extens i estable durant tot l’any. El municipi disposa també de diversos càmpings. Se celebra mercat cada dijous. La infraestructura educativa és formada per diverses escoles que cobreixen l’ensenyament fins al batxillerat i la formació professional de grau mitjà. Altres serveis són els centres de salut i la Comunitat Terapèutica de Malgrat, amb una xarxa d’assistència psiquiàtrica i psicològica per a l’àrea del Maresme.

La vila de Malgrat de Mar

La vila de Malgrat de Mar és prop de la costa, amb 17.531 h el 2009 i a 4 m d’altitud, amb el nucli antic al sector de l’esquerra de la riera de Palafolls, eixamplat amb un sector d’estructura quadriculada i prolongat pels nous barris i urbanitzacions costaneres.

Façana principal de l’església de Sant Nicolau

© Alberto González Rovira

L’església parroquial de Sant Nicolau de Bari, erigida a l’indret de la primitiva capella de Sant Antoni, fou consagrada el 1563 i ampliada a la segona meitat del segle XVIII, quan es féu la façana neoclàssica i el campanar, de torre quadrada; té unes grans dimensions (hom l’havia anomenada la catedral de la costa). Altres edificis destacats són: la Torre d’en Riera (1909); els jardins de Can Campassol; la Torre de l’Esquena (1880) i la Torre d’en Rossinyol (1920), ambdues cases molt interessants voltades de jardins; la Torre de Ca l’Arnau (1914), modernista, que acull l’escola de música; l’Hospital Vell, antic hospital per a pobres fundat el 1443 per Huguet Descolomer, construït sobre una antiga masia, amb una capella gòtica que serveix per a actes culturals; els edificis dels col·legis públics Montserrat (1925-27), que formen un notable conjunt d’aules i habitatges; l’ajuntament d’estil modernista (1913), i la Cooperativa La Malgratense (1921), que conté la biblioteca popular. Al parc del Castell hi ha una torre de guaita que domina tot el poble.

Dins el terme s’han fet troballes arqueològiques: una via d’aigua antiquíssima; ceràmica dels segles II-I aC a l’indret anomenat la Punta i al Molí de la Sal, i també ceràmiques campanianes i nombroses àmfores d’època romana.

Entre les societats culturals i esportives, havia estat capdavantera fins a la guerra civil la societat cultural i recreativa La Barretina (amb un grup coral, La Lira, el cor i orfeó La Barretina i una biblioteca), que organitzava festes i espectacles teatrals; la societat continua agrupant nombroses entitats culturals i esportives de la localitat. El 1981 es constituí la Societat Cooperativa Catalana Alt Maresme, formada per les cooperatives l’Amistat de Calella, La Unió de Canet i La Malgratense.

Aspecte del parc de Francesc Macià

© MPG

A l’hivern tenen lloc importants diades festives, com ara la festa major d’hivern de Sant Nicolau de Bari, el 6 de desembre, i la benedicció d’animals per Sant Antoni Abat, el diumenge proper al 17 de gener. El primer diumenge de juliol es ballen les danses tradicionals de Sant Joan i Sant Pau. Finalment, el 16 d’agost, s’escau la festa major de Sant Roc. Durant els mesos d’estiu, els diferents barris també fan festes.

La història

A l’edat mitjana, el terme formà part de la important baronia de Palafolls, domini dels Cabrera, la senyoria menor de la qual, que comprenia els actuals termes de Palafolls, Malgrat, Santa Susanna i part del de Blanes, fou detinguda pel llinatge Palafolls fins el 1382. Entre els masos i molins establerts des del segle XIII es troba documentat des del 1288 el Mas Palomeres (masia fortificada), o el Molí Vell (del qual resta un mur i un contrafort); també es bastiren les primeres cases de pescadors arrecerades dels perills de la mar pel turó que domina la vila pel N, al voltant de la capella de Sant Antoni Abat, a la riba esquerra de la riera de Palafolls. Els senyors de Palafolls feren bastir una torre de guaita dalt del turó per a defensa del barri, i Berenguer de Palafolls, a fi de consolidar aquest petit nucli, aleshores molt reduït, li concedí els anys 1336 i 1345 alguns privilegis; la Pesta Negra i els perills dels corsaris restaren eficàcia de moment al propòsit, però les bones condicions agrícoles i les possibilitats de la pesca atragueren nous pobladors (Bernat Estornell fou nomenat batlle per Berenguer de Palafolls i la seva muller Constança) i finalment, el 1373, Guillem de Palafolls i Geralda atorgaren una veritable carta de poblament, notable pels molts privilegis concedits i pel seu sentit fundacional, on es dóna per primera vegada el nom de Vilanova de Palafolls, amb què fou coneguda des d’aleshores la població, situada vora “la punta o carregador de Sant Genís”.

La senyoria de Palafolls passà el 1382 en l’alta i la baixa jurisdicció al ple domini dels Cabrera, que aviat (1403) concediren unes importants Ordinacions sobre pesca (conservades a l’Arxiu Fidel Fita d’Arenys de Mar) que es feien extensives fins a les platges de Sabanell, a l’actual terme de Blanes. El 1559 s’assolí la independència parroquial (fins aleshores l’església era sufragània de la de Sant Genís de Palafolls) i el domini dels Cabrera, seguit pel dels Montcada, comtes d’Aitona, i els seus successors els ducs de Medinaceli, que encara pledejaven al llarg del segle XIX, ja abolides les senyories, pels drets amb l’ajuntament de Malgrat (un pronunciament del jutjat d’Arenys de Mar del 1880 era definitivament favorable a Malgrat). El nom de Malgrat apareix des del segle XIX i l’etimologia resta discutida (és fals que tingui l’origen en uns soldats de la croada contra Catalunya presoners a Hostalric, que haurien anat a treballar a Vilanova de Palafolls “de mal grat”, i és més versemblant la que el relaciona amb mal grau, en el sentit de desembarcador; les terres des de la vila fins a la Tordera són conegudes per pla de Grau encara avui).

El segle XVII fou negatiu per a la població: la plaga de la llagosta del 1687, la pesta del 1651 i els estralls de les guerres dels Segadors (foren assolats molts camps i molts masos) i de la Lliga d’Augsburg (1694). L’evolució favorable s’inicià al segle XVIII, amb el tràfic del camí ral a França (1747), l’inici de la industrialització i la intensificació de l’agricultura amb la construcció de pous i sínies (les oliveres foren substituïdes pels garrofers). El tràfic marítim també prengué nova volada: Zamora enregistra el 1790 una matrícula de marina de 200 homes, 25 vaixells de quatre tones que traficaven amb el regne de València i altres costes i uns 30 vaixells més de pesca d’una tona; hom produïa 5.000 cargues de vi, 15.000 quarteres de gra i altres productes (carbó, fusta) i tenia importància també, com a tota la costa, l’elaboració de puntes de coixí (700 dones). Hi havia aleshores 300 cases i se’n construïen de noves.

Al llarg del segle XIX les activitats econòmiques s’afermaren amb moltes innovacions. Al costat dels pescadors, pagesos i puntaires proliferaren els boters, ollers i teixidors i també els mestres d’aixa. Al principi del segle XX es descobrí material de ferro als turons de Can Palomeres i del Mas Joer, explotat per companyies del país i internacionals (una companyia francesa arribà a extreure’n 34.000 t en un any), però la rendibilitat del jaciment era escassa i després de la Primera Guerra Mundial fou abandonat. S’hi havien realitzat obres d’enginyeria espectaculars (un conjunt de torres metàl·liques des de la muntanya fins a la mar, a través de les quals, per vagonetes, el material era descarregat a les bodegues dels vaixells) i encara resta una plataforma dins la mar dita popularment la Pilona.