mancús

m

Numismàtica i sigil·lografia

Moneda d’or encunyada per diversos estats europeus als s. VIII-XI, generalment imitant els patrons metrològics i tipològics del dinar àrab.

N'és una mostra el mancús d’Offa, rei de Mèrcia, vers el 773. El mancús tingué, però, una emissió d’abast molt limitat i la seva funció solia restringir-se a la realització de determinats pagaments a l’església o al papa, convinguts en or, en un període en què Europa, en general, estava ancorada en el monometal·lisme de l’argent.