mandeisme

m
Religió

Doctrina de caràcter gnòstic i dualista professada per la secta dels mandeus, coneguts també per natzarens o cristians de sant Joan, per tal com es pretenen deixebles de Joan Baptista.

Sembla que el seu origen arrenca d’una petita comunitat de Transjordània que al segle I o II perdé contacte amb les esglésies judeocristianes de Palestina i evolucionà sota influència gnòstica i maniquea. Els escrits mandeus actualment conservats daten dels segles VII i VIII. El principal és el Ginzà (o ‘Tresor’), dividit en Ginzà de dreta i Ginzà d’esquerra.

Ensenyen que l’ànima humana resta empresonada en el cos i és perseguida pels dimonis; a la fi serà deslliurada per Manda da Hayyé, o ‘Coneixença de Vida’, el qual, en la seva estada a la terra, vencé els dimonis. Professen una ascensió de l’ànima a través de les esferes planetàries, i per preparar-s’hi recomanen de sovintejar el baptisme. Al·ludeixen sovint a Jesús i, sobretot, a Joan Baptista. Des del període bizantí, però, són marcadament anticristians. Actualment subsisteixen al sud de Bagdad.