Criat a la muntanya isoladament (amb prou feines si havia vist “quatre persones”), ha esdevingut ferest i primari “com les bèsties salvatgines”, i impregnat d’una puresa incorruptible (“fins los cossos en la neu se conserven: ves què faran les ànimes”) és ingenu. Quan és traslladat a la “terra baixa”, a poc a poc va descobrint-ne el “toll de misèries” i tornant-se més perspicaç. Finalment, es rebel·la contra aquesta mena de societat caciquista i hipòcrita: “I mira, per mi no hi ha lleis d‘ací baix ni res que m’aturi, que els llamps i les mestralades m’han fet lliure.” L’hereu Sebastià, quan requereix algú “que fos ben bèstia”, no és conscient del que això pot reportar-li. Manelic, necessitat d’afecte, estima Marta abans de veure-la, però ho fa també en conèixer-la a fons, fins al punt de perdonar-la, comprenent-ne les penes i prescindint dels convencionalismes socials. Pastor d’ofici (el 1909, en la inauguració de l’estàtua de Manelic a Montjuïc, Guimerà va remarcar-ne la condició d’“home de treball”), redimeix l’“ovella perduda”, la Marta.
El nom de Manelic, derivat d’Emmanuel, si bé deformat grotescament pel diminutiu, connota ja el seu caràcter messiànic. Representa la terra alta, la muntanya, amb totes les connotacions simbòliques d’aquest motiu de llarga tradició.
Respon a l’arquetip del bon salvatge, que encarna, rousseaunianament, com el protagonista d’Émile, una bondat humana pretesament innata, corrompuda per la civilització: Manelic suposa que la manca de dolenteria del món de la muntanya es deu potser al fet que “no hi havia homes!”. Entre altres referents, pel seu tarannà assalvatjat producte de l’allunyament de la societat, ha estat comparat també amb el protagonista de La vida es sueño, de Calderón. Com a marit en un primer moment no correspost, se l’ha relacionat igualment amb diversos personatges, fins a l’extrem que un libel d’Agustí Mundet acusa el drama de plagi de Paul Perret. Esdevingut un mite popular, ha inspirat obres d’altres autors.