Es formà en la secta ebionita, d’origen judeocristià, dels elcesaïtes, la qual intentà de reformar; creà una doctrina i una església de caràcter sincrètic en què barrejà ensenyances de Jesús, Zoroastre i el Buda. Predicà a Pèrsia en temps del primer rei sassànida (224-241), i ho féu després pel Balutxistan, d’on hagué de fugir, i tornà a Pèrsia. Detingut per ordre dels mags mazdeistes, morí, segons uns, a la presó, i segons uns altres, escorxat viu; la llegenda de la seva crucifixió ha d’ésser entesa al·legòricament.
Anomenat també Mani Ḥayyâ (‘Mani el Vivent’), en grec passà com a Manikhaĩos, d’on procedeix el nom de maniqueu. Se li atribueix set obres, que formen el cànon maniqueu en sentit estricte; datables del s III, foren escrites en arameu oriental dialectal, llengua franca aleshores, que ajudà a llur difusió. Declarades pel mateix Mani com a canòniques, foren tingudes com a irrefutables pels seus seguidors.