Manlleu

Vista aèria de Manlleu

© Fototeca.cat

Municipi d’Osona.

Situació i presentació

Es troba al sector septentrional de la Plana de Vic. Limita al N amb el terme de Torelló, a l’E amb Santa Maria de Corcó i les Masies de Roda, al S amb Gurb i a l’W amb les Masies de Voltregà. Té per base la gran recolzada que forma el Ter quan canvia l’orientació de N a S per fer meandres cap a l’E, a la recerca de la seva sortida pels engorjats de les Guilleries. És en el sector més deprimit de la Plana i per això el més afectat per la boira baixa vigatana. El seu terreny és planer, però l’engorjat del Ter i les petites elevacions del sector N i NE li lleven monotonia.

El relleu és poc accidentat ja que es troba en una conca d’erosió provocada pel Ter i els seus afluents. Els punts més alts són el Puig Agut (594 m) i la Devesa (440 m). En aquest indret hi ha turons, tret geogràfic característic de tota la Plana de Vic, com per exemple el turó de l’actual Dalt Vila. Els torrents que solquen el terme i desemboquen al Ter són els de la Miranda, el Magí, el del Perer i el de la Burina.

El subsol de Manlleu és ric gràcies a les terres d’al·luvió portades pel Ter i formades en èpoques geològiques a causa de l’acció dels elements, per això l’agricultura ha estat sempre notable. Té també, però, primalls de terra i terrenys erms a causa de les margues blavoses estèrils que formen els turons i la part alta del terme.

El passeig del Ter

© Lluís Grané

El paisatge a Manlleu està fortament humanitzat, la major part del territori és ocupat pels conreus i les pastures i només resten algunes mostres de les antigues àrees de boscos, bàsicament de rouredes de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis) al voltant dels torrents. Aquestes variacions en la vegetació també han provocat un canvi en la fauna; han proliferat les espècies típiques d’ambients humanitzats, com és el cas dels talps i les garses, i han desaparegut gairebé del tot els grans mamífers i rapinyaires.

El terme, a més de la vila de Manlleu, cap administratiu, comprèn la colònia de Can Remissa i la urbanització de la Font de Tarrés, a més de les antigues demarcacions parroquials de Vilamirosa i Vila-setrú. Manlleu es comunica amb la capital d’Osona mitjançant la C-17 i una carretera local. D’altres carreteres comuniquen la vila amb Torelló, Olot (antiga comarcal C-153) i l’eixque enllaça Vic i Olot (C-37), Roda de Ter i la Gleva. Al terme de Manlleu hi ha una estació de tren de la línia Barcelona-Puigcerdà.

La població

Les primeres dades de població (manlleuencs) són del final del segle XV i el començament del XVI i donen per a la vila de Manlleu un total d’unes 40 famílies, xifra que es duplicà al final del segle XVI. Al segle XVII la població arribà als 618 habitants i al segle XVIII, època d’un gran creixement, la població es doblà, fet que es repetí novament els primers 50 anys del segle XIX. La dècada de la primera fase industrialitzadora coincidí amb un nou augment força espectacular entre la dècada de 1960-70. Anys més tard, durant la darreria del segle XX, la població seguí creixent, tot i que amb menys força: 15.962 h el 1981, 16.148 h el 1991 i 17.532 h el 2001. L’any 2011 s’arribà a 20.302 h Segons el nombre d’habitants Manlleu és el segon municipi més gran de la comarca després de Vic.

L’economia

L’agricultura, la ramaderia i la indústria

La producció agrària a Manlleu no és representativa en el conjunt de la comarca. Els conreus més característics d’aquest terme són els cereals (blat, ordi) i el farratge. Pel que fa al sector ramader, hi ha una important producció de bestiar porcí i boví, a més de l’oví i de la cuniculicultura.

Els rentants de Manlleu

© Lluís Grané

Manlleu és un municipi d’industrialització precoç a conseqüència de l’establiment de la indústria tèxtil al costat de les conques dels rius. Juntament amb el sector serveis constitueixen la principal base econòmica del terme. La industrialització de Manlleu tingué una gran repercussió en el desenvolupament urbanístic i monumental del segle XIX. L’inici d’aquesta industrialització es produí amb la primera fàbrica tèxtil moguda amb força hidràulica al Molí de Dalt o d’en Miarons, el 1829, i tingué assegurada la continuïtat a partir dels anys 1846-48, que es constituí la societat per a ampliar i explotar el canal industrial. D’ençà d’aquest moment, es multiplicaren les fàbriques i la vila emprengué el desenvolupament modern que la caracteritza. Les noves indústries s’instal·laren prop del Ter, i no solament a redós de la vila, sinó que es repartiren per tot el terme. Les grans naus industrials i les cases residencials o colònies que en alguns casos les envolten han donat una nova fisonomia a la vila i al terme.

El tèxtil és el sector amb més tradició al municipi, i encara avui dia el més important. Tot i així, cal remarcar la crisi que patí a principis de la dècada de 1990, que provocà el tancament de moltes empreses d’aquest ram.

El metal·lúrgic ha estat, darrerament, el sector més dinàmic. Es tracta d’una activitat d’origen local que ha estat, però, en el cas de les empreses més representatives absorbida posteriorment per grups forans. Des de l’any 1913 és coneguda amb el nom popular de Can Serra una de les empreses actuals més importants del sector de la construcció de maquinària per a la indústria tèxtil. Els fundadors, la família Serra de Manlleu, van crear la primera societat anònima que es va mantenir fins l’any 1964, llevat dels anys de la guerra que va ser col·lectivitzada.

D’altres sectors industrials amb pes al municipi són el químic, basat principalment en empreses transformadores del plàstic i en les empreses farmacèutiques, i l’alimentari. En el sector alimentari destaca La Piara, primera empresa de fabricació de patés de l’estat, que l’any 1987 fou adquirida per la multinacional catalana Nutrexpa. Aquesta empresa té una important projecció internacional i disposa de diferents subseus a d’altres països, com ara Mèxic o França.

Altres empreses vinculades a d’altres sectors productius són les dedicades a la indústria electrònica (fabricació de cables i fils elèctrics), gràfica (activitats d’impressió), i d’altres com les dedicades a a la fabricació d’electrodomèstics.

El comerç i els serveis

El Badanadal té un origen força remot. El 10 de desembre de 1751, el rei Ferran VI, fill de Felip V, va concedir a la vila un privilegi com a conseqüència de la seva posició política en la guerra de Successió. Així, per un decret reial del 1751, Manlleu obtenia el permís d’organitzar fires i mercats. El document concedia llicència per a realitzar mercat setmanal els dilluns i per a organitzar dues fires anuals, l’una el 28 d’agost, festivitat de Sant Agustí i l’altra el 6 de gener, festivitat de Reis. El 1862, s’ afegia una tercera fira anual, que tenia lloc el 8 de novembre i commemorava la data de consagració de Santa Maria de Manlleu pel veguer Fedanci l’any 906.

A l’estiu se celebra la Fans Clàssic que inclou el Mercat del Ferro Vell i la festa popular del Serpent; entre els mesos de setembre i octubre se celebra la festa del Porc i la Cervesa amb una mostra i degustació de productes derivats del porc i cerveses nacionals i d’importació.

Manlleu celebra el mercat setmanal els dilluns i des del 1992 té un altre mercat setmanal els dissabtes.

La vila disposa de centres d’assistència primària (CAP) i de l’Hospital de Sant Jaume. Quant a l’ensenyament, aquest és cobert fins al batxillerat, i disposa a més, d’una escola de música.

Dels serveis financers, destaca la Caixa de Manlleu (que pertany al BBVA des del 2012), fundada l’any 1896 per un grup d’industrials de Manlleu amb la finalitat de trobar solucions als problemes socioeconòmics viscuts al final del segle XIX. Inicialment era només present a la comarca però a partir del 1974 s’expansionà a d’altres comarques catalanes i, fins i tot, a Madrid. És notable la seva obra social (biblioteques, sales d’art, museus, àrea docent, sanitària, etc.).

La vila de Manlleu

Morfologia urbana

A causa del ràpid creixement demogràfic, és molt fàcil de distingir tres nuclis ben diferenciats a Manlleu: Dalt Vila, amb carrers i placetes irregulars i cases velles; Baix Vila, amb carrers rectilinis que s’estenen des del nucli primitiu fins al Ter i les indústries del sector ponentí i, finalment, el modern Eixample, iniciat en el decenni 1950-60 pel sector de llevant i que s’ha estès al voltant de la població cap al N i ponent amb edificacions modernes, normalment grans blocs i pisos.

La plaça Fra Bernadí

© Josep M. Costa

El primer nucli de Manlleu es formà al turó i, amb el creixement urbà que es donà als segles posteriors, creixé de forma concèntrica fins el segle XVI. El desenvolupament d’aquest nucli durant els segles XVII i XVIII provocà que s’urbanitzessin les zones murallades. Aquesta expansió tingué dues formes de creixement que es donaren al mateix temps, d’una banda el creixement lineal i de l’altra en forma d’eixample. Al segle XIX hi hagueren dos nous focus d’atracció per a la construcció de noves edificacions, la formació del canal industrial i les noves vies decomunicació, on continuà el creixement al principi del segle XX. La dècada del 1960, a conseqüència de la gran onada immigratòria i l’increment demogràfic que experimentà Manlleu en un període de temps curt, hi hagué un creixement caòtic que no seguí cap tipus de planificació urbanística. Amb la revisió, el 1978, del Pla General del 1961, es plantejà una política que donava importància bàsicament als aspectes qualitatius de conservació.

La vila de Manlleu té el centre a la plaça porticada (plaça Fra Bernadí), començada el 1893 i inaugurada el 1922. Des del 1907, una gran escalinata la uneix amb el sector de Dalt Vila. Té unes dimensions lleugerament superiors a la plaça Major o del Mercadal de Vic i fou definitivament restaurada els anys 1967 i 1972.

La resta de la vila té alguns edificis notables, com l’antiga Casa Delme, amb una llinda del 1701, la Casa Salvi, de la plaça del Grau, amb portal adovellat i finestral del segle XVI, o com moltes cases del carrer del Comte i el carrer de Torelló, però hi predominen els edificis moderns, com el gran col·legi dels germans de les Escoles Cristianes, establerts a Manlleu des del 1880, o l’hospital, de reminiscències modernistes, construït el 1913 i renovat el 1948.

L’església parroquial de Santa Maria de Manlleu, erigida a la fi del segle XI com a centre d’una comunitat canonical augustiniana, tingué un paper molt important en el passat de Manlleu, i en particular de la primitiva població. L’església actual de Manlleu encara ocupa el solar de la primitiva, i se sap que fou reedificada el 1086. Ho fou novament entre el 1770 i el 1782 i, finalment, tornà a reedificar-se entre el 1941 i el 1955, d’acord amb els plans i la disposició de l’arquitecte Josep M. Pericas. L’església del segle XVIII havia estat destruïda el 1936, i de l’obra anterior només s’aprofità el campanar i una part de la façana.

Al darrere de l’església actual i de la rectoria moderna es reconstruí una andana del claustre romànic del segle XII, a manera de pèrgola, i entre la rectoria i lresglésia hi ha unes arcades gòtiques que formaven part del mateix claustre i que foren construïdes pel prior Marc Antoni Tarafa el 1571. Això és tot el que resta del monestir canonical que hi hagué a Manlleu des de la seva erecció canònica el 1102 fins a la secularització del 1592.

Aquest monestir tingué, en el temps de la seva màxima esplendor —des de l’origen fins a mitjan segle XIV—, una comunitat composta d’un prior, set canonges i alguns sacerdots seculars, que s’encarregaven de l’església parroquial i de la sufragània de Sant Esteve de Vila-setrú i tenien sotmeses altres esglésies, com les de Sant Martí de Sobremunt i Sant Martí Sescorts, i una pabordia o petita casa filial a Santa Maria de Puigpardines, a la vall d’en Bas, de la Garrotxa. Els priors de Manlleu eren els senyors de la petita població que es formà a l’entorn de l’església canonical, a Dalt Vila, que es trobava emmurallada durant el segle XIV.

El Ter, que constitueix el límit S tradicional de la vila, forma un indret d’una gran bellesa, com el passeig del Ter, que fa de parc a la població. El magnífic pont de Manlleu, de sis amples arcades, salva el desnivell entre les dues ribes del riu i ha permès la construcció d’un barri força populós a l’indret oposat, on hi hagué l’antiga església de Sant Martí de la Roca. El pont fou construït entre els anys 1396 i 1440, però ha sofert diverses modificacions (1687, 1890 i 1940) a causa dels aiguats o de la voladura parcial de la fi de la Guerra Civil de 1936-39. Les reparacions successives han respectat força l’estructura original, d’arcades, ulls i espigons.

La cultura i el folklore

Vista del Museu Industrial del Ter

© Lluís Grané

Manlleu té un nombre considerable d’entitats culturals i esportives, entre les que destaca el Centre Cultural de la Fundació de la Caixa de Manlleu i Els Tonis, l’entitat amb més tradició de la vila. Entre els equipaments culturals destaquen Can Puget, adquirit per l’ajuntament el 1981 per a instal·lar-hi la Casa de Cultura. Al mateix edifici de l’ajuntament hi ha l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Manlleu, amb documents que es remunten al segle XVII.

Pel que fa als museus, a la vila hi ha el Museu Industrial del Ter (extensió del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya) amb seu a Can Sanglas, una de les primeres fàbriques cotoneres de Manlleu. L’objectiu d’aquest museu és recuperar, conservar i difondre el patrimoni industrial del terme. El museu acull en el seu si el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis.

Pel que fa al folklore, la vila de Manlleu inicia el calendari festiu al mes de gener, amb la festa, el diumenge més pròxim al dia 17, de Sant Antoni Abat o dels Tonis, que enllaça amb els actes de Badanadal, iniciats al desembre. Al juny arriba la flama del Canigó, alhora que també és típic el ball del Ciri. El diumenge posterior al Corpus es fa la festa de la Mare de Déu de la Font, que inclou una ballada de sardanes en aquest indret. El 25 de juliol és tradicional l’aplec de l’ermita de Sant Jaume de Vilamontà, i la festa major s’escau per la festivitat de la Mare de Déu d’Agost.

Apart, els diferents barris de la vila celebren altres festes. Així, el barri de la Canallena celebra, el 15 de maig, Sant Isidre, i les festes d’estiu s’escauen al principi de juliol. El barri de l’Erm fa una fira per Sant Jordi el diumenge posterior al 23 d’abril i el diumenge següent al dia 29 de juny es fa la festa del barri. El barri de Gràcia celebra una olimpíada cultural i el Barri Nou fa festa grossa el primer diumenge de setembre.

Altres indrets del terme

Sant Esteve de Vila-Setrú i Sant Julià de Vilamirosa

L’església de Sant Esteve de Vila-Setrú és la segona església tradicional del terme de Manlleu. Ja existia el 906 i es troba al NW de la població, entre els antics masos Corcó i Vila-setrú. És esmentada un temps com a parròquia independent, cap al 1060, però tot seguit s’uní al monestir canonical i fou administrada per un sacerdot dependent del prior. L’església, originalment romànica, fou transformada amb afegitons dels segles XVI i XVII i amb un campanar modern.

Sant Julià de Vilamirosa era una antiga parròquia, més tard (1561) sufragània de Sant Esteve de Granollers de la Plana. És a l’extrem S del terme de Manlleu, a l’altra banda del Ter. El lloc és conegut des del 946 i, com Manlleu, formava part de l’antiga demarcació de lacivitas de Roda. Des del segle XV constituïa una batllia independent, que al principi del segle XIX s’uní al municipi de les Masies de Manlleu, fusionat el 1844 amb el de la vila, causa per la qual restà unit a Manlleu. L’església és prop del gran mas del Fugurull, gairebé a tocar de la carretera de Vic a Manlleu. Perdé la seva parroquialitat el 1868 i el culte l’any 1936.

Sant Jaume de Vilamontà i el santuari de Puig-agut

La capella de Sant Jaume de Vilamontà ja existia el 1247 prop de l’antic mas Vilamontà i de la qual ara sols resten els fonaments de l’antiga edificació romànica. Es trobava a l’extrem septentrional del terme, prop del límit amb Torelló. S’enrunà al segle XVIII, però fou reedificada dalt d’un pujol cap al 1857, amb motiu d’un vot popular fet durant la pesta del còlera de l’any 1854. Això feu que fos un santuari popular molt visitat, amb una casa d’ermitans adossada a l’església.

El santuari de Puig-agut (696 m) és situat a l’extrem N del municipi, a la línia fronterera amb les demarcacions de Torelló i de Santa Maria de Corcó, en un petit puig cònic. És un edifici concèntric, neogòtic, construït entre els anys 1883 i 1886 a instàncies del piadós manlleuenc Ramon Madiroles, hereu del mas d’aquest nom, situat a poca distància del santuari. S’ha dit que fou el primer temple expiatori dedicat al Sagrat Cor, però també es dedicà a la Mare de Déu de Lurda. El seu fundador mantingué la devoció popular envers aquest santuari gràcies al butlletí “El Faro de Puigagut”, primerament mensual i més tard d’aparició més irregular, el qual es publicà entre el 1886 i el 1903.

La quadra de Clavelles i els masos

La quadra de Clavelles era una relíquia dels temps feudals i radicava entorn del mas de la Roca de Clavelles, situat a l’W de la població. S’originà en una possessió del monestir de Sant Joan de les Abadesses, cedida més tard a la mitra de Vic i que per això es va sostreure de la jurisdicció dels senyors de Manlleu.

El terme rural de Manlleu disposava de més de trenta masies, algunes de les quals ja existien a la fi del segle XIII i d’altres eren successores de les antigues viles rurals del segle X. Entre les més antigues hi ha la Cavalleria, Coromines, el Verdaguer, el Mas, el Perer, el Torrent, Casadevall, la Moreta, Niubò, Altafulla, Camporat, Vilamontà, Corcó i a la part de Vilamirosa, Puig-rodon, la Rovira, Casadevall i l’Arquinlau. Al costat d’aquestes hi ha masos desapareguts, però molt vinculats històricament a Manlleu, com el Montbui, l’Erm o Can Regàs, desaparegut en temps moderns i situat dintre la vila, sota l’església parroquial.

La majoria d’aquests masos eren casals nobles, refets gairebé tots als segles XVII i XVIII. Cal remarcar el mas Bellfort, residència de gent del paratge que donaven al seu casal el títol dedomus o casa forta. Encara s’hi pot veure un gran casal, amb una torre de diversos pisos al costat d’un portal adovellat del segle XVI i restes, també d’aquest segle, d’una capella i de finestrals ben treballats. Amb aspecte monumental, bé que amb menys importància històrica, hi ha els masos Madiroles, el Poquí i el Fugurull, que són testimoni de la puixança de la vida del camp fins a temps ben recents.

La història

Manlleu entra a la història amb un document molt notable de l’any 906: l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Manlleu, feta pel bisbe Idalguer de Vic, a petició de Fedanci, veguer o vicari del lloc, que s’anomena instaurador i reedificador de l’església. Aquest document, a més de fixar l’inici del funcionament de la parròquia, assenyalava els límits de la seva primitiva demarcació, que es mantingueren invariables al llarg dels segles, excepte al sector de Vilamirosa. S’hi esmentaren un total de divuit viles o grans explotacions rurals, moltes de les quals se substituïren com a masies al llarg del temps, com Terrers, el Torrent, Madiroles, les Comes, Espadamala, Vila-setrú, Corcó, Clavelles i la Cortada. Tot aquest terme, o almenys una bona part, va integrar primitivament l’antic territori de lacivitas de Roda, com ho recorden alguns documents entre el 958 i el 1026. El terme gaudia de plena autonomia i administració pròpia des de la restauració del comtat d’Osona a la fi del segle IX.

A l’origen, el terme de Manlleu va formar una unitat senyorial amb els d’Orís i Voltregà sota una mateixa família, que té com a primer membre ben conegut Elderic d’Orís, seguit pel seu fill Amat Elderic d’Orís o de Manlleu, el primer senescal dels comtes de Barcelona. Elderic i els seu fill foren documentats entre els anys 1010 i 1058. Amb ells aparegué per primer cop el terme del castell de Manlleu, denominació que perdurarà al llarg dels segles, tot i que el castell ja no existia el 1358. Aquest castell, centre de la jurisdicció del terme, es trobava en un pujol, al N de la població, en un indret conegut tradicionalment pel Castellot. Elderic el posà sota la protecció o el domini superior del monestir de Santa Maria de Ripoll, el qual el va retornar a Amat Elderic en qualitat de feu.

Pere Amat de Manlleu, fill d’Amat Elderic, morí sense descendència l’any 1098, i la seva vídua, Guisla de Queralt, cedí el domini de Manlleu al seu germà, Bernat Guillem de Queralt. Després d’això, s’esdevingué un llarg període de tibantors entre els Queralt, el monestir de Ripoll i els bisbes de Vic, que s’allargà fins als volts del 1226. Mentrestant, actuà a Manlleu una família de castlans, cognomenada Manlleu, que s’extingí a la fi del segle XIII. Des d’aquesta època Manlleu entrà en l’òrbita senyorial de la família Centelles, que acabà posseint tota la jurisdicció civil del terme per una venda que li feu el duc de Girona, el futur rei Joan I, el 1380.

El domini de Manlleu, limitat a partir del segle XV a la sola jurisdicció civil, perquè la criminal se la reservà la corona, va perdurar fins al principi del segle XIX.

L’aspecte de Manlleu no ha de fer oblidar que fins a mitjan segle XIX les Masies de Manlleu tingueren un pes i un protagonisme ben marcat dintre de la vida manlleuenca que portaren els masos a crear un ajuntament autònom del de la vila. Els enfrontaments entre els pagesos i aquesta s’iniciaren el 1775, però l’ajuntament de les Masies de Manlleu no va restar constituït fins el 1810, quan s’hi integraren l’antiga quadra de Clavelles i la de Sant Julià de Vilamirosa. La fusió del municipi de les Masies de Manlleu amb el de la vila fou decretada per la Diputació de Barcelona el 1841 i es dugué a terme el 1844.