És realitzada en dues formes fonamentals: per mitjà dels signes externs o bé a través de manifestacions de la divinitat. En el primer cas, hom observa atentament els astres, els ocells, les vísceres de la víctima sacrificada ( aruspicina), el foc ( piromància), el fum, les mans ( quiromància), etc. En el segon, són tinguts en compte els somnis ( oniromància) o els oracles ( oracle) com a manifestacions de la divinitat. Pròpia dels pobles orientals, la màntica, des dels astròlegs babilonis fins als sacerdots romans, constituí un factor important en la història de les antigues religions, amb les quals estigué sempre íntimament vinculada. Ja a la Ilíada homèrica hom troba referències constants a l’exercici de la màntica, previ a la realització de qualsevol empresa. Les voluntats atribuïdes a Apol·lo, des de Delfos, influïren decisivament la història de les ciutats gregues i les creences de llurs habitants. A Roma, un col·legi sacerdotal d’harúspexs fou l’encarregat especial d’estudiar els senyals i d’interpretar-los. Amb l’arribada del cristianisme, aquesta pràctica, considerada com a idolatria, fou prohibida, i la seva importància decaigué, bé que ha perdurat en diversos estrats socials (generalment els més propensos a la superstició) sota formes diferents.
f
Esoterisme