Vida i obra
Estudià lleis a Barcelona i a Madrid però, instal·lat a Barcelona, deixà d’exercir la carrera per dedicar-se al periodisme. Fou secretari i administrador d’importants societats mercantils i financeres, com per exemple el Foment de l’Eixample. Dirigí i col·laborà en diverses publicacions periòdiques: fou director de la Gaceta del Comercio (1860), del periòdic satíric La Flaca (1868) i de La Ilustración Artística, a banda de col·laborar en el moderat i antirevolucionari El Iris Catalán i en El Áncora (1850), un diari conservador i defensor del catolicisme més intransigent. Pertanyé al partit republicà d’Emilio Castelar i figurà en la comissió que rebé els voluntaris catalans acabada la guerra d’Àfrica (1859-60).
La seva obra en castellà, extensa i de gran acceptació, comprèn novel·les històriques o socials (Un corpus de sangre ó los fueros de Cataluña: novela histórica, 1857; El pendón de santa Eulalia, 1858; Los misterios del pueblo español durante veinte siglos, 1858-60) i versions novel·lades de grans èxits teatrals de Francesc Camprodon (Flor de un día, 1862, i Espinas de una flor, 1862); drames originals i traduïts (La bolsa, de Ponsard, 1858), comèdies, i, encara, abraçant tots els camps de la creació, monografies històriques i divulgatives (Isabel II. Historia de la reina de España, 1862; Guía satírica de Barcelona, 1854) i escrits polítics. Els seus poemes li valgueren la inclusió en l’antologia Los trobadors moderns (1859), de Víctor Balaguer, amb poemes de caràcter patriòtic, entre els quals cal citar “Agravis i venjances”, centrat en la figura de Pau Claris.
Altres obres són: Crímenes célebres españoles (1859), ¡Atrás el estranjero! (1861), Treinta años ó la vida de un jugador (1862), Rigoletto (1864) i El abismo de las honras (segona part de Treinta años o la vida de un jugador). També és autor d’escrits d’ideologia política, com El progreso social (1882).
Com a dramaturg, figura entre els fundadors del teatre català modern. Bona part de les seves obres constitueixen un repertori brillant i moralitzador que sabé mantenir l’interès i el favor del públic. Una d’aquestes obres, la sarsuela costumista Setze jutges (1868), es representà amb èxit fins uns quants anys després de la seva estrena. També escriví La Verge de les Mercès (1856), de valor literari relatiu, però amb un interès històric remarcable pel fet de tractar-se del primer drama romàntic en llengua catalana. Altres obres seves són: ¡Pobre Madre! (1853), El Ángel de la Paz (1856), la sarsuela Espejo de honra y amor (1862) i Llum i fum (1876).
Coincidint amb la seva evolució ideològica cap al republicanisme, fou redactor del setmanari Un Tros de Paper i col·laborà a La Campana de Gràcia i La Renaixença. Fou membre numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i comanador de l’Orde d’Isabel la Catòlica. Participà activament en el moviment de la Renaixença: el 1862 formà part de l’expedició que retornà la visita que els felibres occitans feren a Catalunya l’any abans, i els anys 1862, 1872 i 1882 fou mantenidor dels Jocs Florals. Fou soci protector de l’Ateneu Obrer de Barcelona, fundat el 1881 i president de l’Ateneu Barcelonès (1880-81), on el 1877 llegí la conferència “Biografía de Don Buenaventura Carlos Aribau”.
Bibliografia
- Borrell, J. (1984): Escriptors contemporanis de Ponent: 1859-1980. Ajuntament de Lleida.
- Curet, F. (1967): Història del teatre català. Barcelona, Aedos.
- Font, J. (1929): “De teatre. Manuel Angelon i Broquetas”, Vida Lleidatana, 1-VI.
- Gibert, M.M. (2000): “Introducció”, dins Angelon, M.: Teatre romàntic. Lleida, Universitat de Lleida, p. 105-109.