Llicenciat per la Universitat de Barcelona el 1946, fou metge d’Alcarràs del 1951 fins a la jubilació. Compaginà l’exercici de la medicina amb l’interès per la història d’aquesta ciència, que cresqué amb la participació als Congressos d’Història de la Medicina Catalana.
Sovint en col·laboració amb el seu fill Manuel Camps i Surroca (la Portella, Segrià, 1948), feu recerques sobre aspectes mèdics diversos (medicina científica, pràctiques curatives populars, epidèmies, higiene pública, estudis forenses) des de l’edat mitjana fins al segle XVIII, centrant-se sobretot al Segrià.
Entre les seves obres cal esmentar: Santuaris lleidatans amb tradició mèdica (1981), Aspectes sanitaris de l’Arxiu de Sant Joan de Lleida. Segle XVII (1983), La pesta de meitats del segle XVII a Catalunya (1985), La pesta del segle XV a Catalunya (1998), El turment a Lleida (segles XIV-XVII) (1998), Els llibres de les biblioteques de metges i cirurgians catalans antics (1999), la tesi doctoral en dos volums Anàlisi dels aspectes mèdics de la mort violenta a Lleida a la Baixa Edat Mitjana (2001-02) i Orígens i evolució del Col·legi Oficial de Metges de Lleida (2003). També és autor de monografies de diversos pobles del Segrià, algunes en col·laboració (Alcarràs, aspectos històrics i etnològicos, 1990).
Presidí la Junta Comarcal del Segrià del Col·legi Oficial de Metges de Lleida, i l’Associació d’Amics dels Castells de la demarcació de Lleida (1969). Fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (1994).