Entre el 1909 i el 1911 cursà les assignatures científiques d’accés a la carrera d’arquitectura i el 1915 col·laborà amb Torres-García en un article en la revista Arte y Decoración. Juntament amb Josep de Togores i Manuel Fontanals, formà un grup artístic al qual s’afegia, puntualment, Esteve Monegal. Provinents de l’Acadèmia Galí, compartien estudi. Tots eren, en aquells anys, uns apassionats de l’art d’avantguarda. Cano també fou amic d’Ismael Smith i de Josep Mompou. L’any 1918 exposà a les Galeries Laietanes i el 1920, a les Galeries Dalmau. Els anys vint i trenta s’integrà en la vida cultural i artística de París. Allà es relacionà amb cercles avantguardistes. Fou molt amic d’Antonin Artaud, a qui ensenyà a llegir les cartes del tarot. L’any 1932 es casà amb la model i musa M. Therèse Maure (Treize) i aparegué sovint en les publicacions de l’època relacionat amb cercles surrealistes i dadaistes i amb artistes com Alexander Calder, André Breton o Man Ray; també aquests anys fou retratat pel fotògraf Émile Savitry amb el seu bombí característic.
Amb l’ocupació nazi, fou deportat a un camp de concentració i bescanviat com a presoner de guerra el maig del 1944. En aquesta època feu una sèrie d’aiguaforts molt durs amb escenes del camp de concentració. Posteriorment se n’ha documentat el pas per Nova York i, el 1945, instal·lat ja a Costa Rica, feu una exposició. Al seu país fou un dels responsables de la renovació artística moderna i treballà el gravat de temàtica popular.