Estudiant a la Universitat de Salamanca, fou deixeble de Meléndez Valdés, la influència del qual es palesa en el primer volum de Poesías (1788). Assolí molt aviat un gran prestigi personal i literari i fou amic de Jovellanos, Cienfuegos i altres escriptors. Per aquesta època (darrers anys de Carles IV) fundà el periòdic Variedades de Literatura y Arte. Durant la crisi del 1808 defensà la causa nacional i obtingué diversos càrrecs polítics. Publicà manifests i proclames i les famoses Poesías patrióticas (1808). Fundà i dirigí el mateix any el Semanario Patriótico. Acabada la guerra contra Napoleó, fou víctima de les oscil·lacions polítiques (fou partidari de la Constitució del 1812) i perseguit i empresonat per les seves idees liberals. Mort Ferran VII (1833), ocupà altres càrrecs importants (president d’instrucció pública, senador, preceptor d’Isabel II, etc. ). El 1855 fou coronat públicament per la reina en persona. Quintana es mantingué en l’estètica neoclàssica. En tot cas, hom podria considerar romàntic el seu to, la seva passió a utilitzar la poesia com una forma de lluita contra la tirania o en defensa del progrés, de la llibertat. Tret de dues obres amb elements preromàntics, tota la seva producció és d’exaltació patriòtica, com Al combate de Trafalgar (1805) o A España después de la revolución de marzo (1808), o entusiàstiques lloances al progrés, a la humanitat, com A la invención de la imprenta (1800) o A la expedición española para propagar la vacuna en América (1806). L’estil és ampul·lós i grandiloqüent, arravatat quasi sempre. En teatre, es conserven només dues tragèdies versificades, El Duque de Viseo (1801) i El Pelayo (1805). Excel·lí també en la prosa, sobretot amb les Vidas de españoles célebres (3 vols, 1807, 1830 i 1833). Conegué molt bé la poesia del segle d’or, de la qual féu unes interessants antologies amb aguts estudis, la Colección de poesías castellanas (1807, però augmentada i reimpresa per ell el 1817) i La Musa épica (1833).