Germà d'Antonio Machado Ruiz, a París assimilà el simbolisme, que incorporà als seus primers reculls (Alma, 1902; Caprichos, 1905) i, més tard, a Phoenix (1936). A Alma, museo y cantares (1907) trencà parcialment amb el simbolisme, emprà un llenguatge més col·loquial —tendències accentuades a El mal poema (1909) i Canciones y dedicatorias (1915)— i inicià la línia d’andalusisme folkloritzant (Cante hondo, 1912; Sevilla y otros poemas, 1920). Escriví teatre en col·laboració amb el seu germà Antonio: Julianillo Valcárcel (1926), Juan de Mañara (1927) i La Lola se va a los puertos (1929), de caràcter popular, i El hombre que murió en la guerra (1945), acabada per Manuel tot sol. Posteriorment escriví poemes de caràcter nacionalista espanyolista i religiós, com Horas de oro (1938). Publicà obres crítiques i fou membre de l’Academia Española.