Manuel Vázquez Montalbán

(Barcelona, 27 de juliol de 1939 — Bangkok, 17 d’octubre de 2003)

Manuel Vázquez Montalbán

© AVUI/C. CALDERER

Periodista i escriptor en llengua castellana.

Estudià filosofia i lletres i periodisme. Col·laborador habitual en un gran nombre de revistes i a la premsa diària, conreà gairebé tots els gèneres, bé que l’assaig i la novel·lística constituïren els eixos de la seva activitat literària. Escriví algunes de les seves obres en català.

Els seus assaigs mostren sempre una forta dosi de contestació a l’ordre establert i un clar compromís polític amb posicions d’esquerra, tònica que impregna també la resta de la seva producció i que sovint el portà a adoptar la forma de pamflet o de manifest: Manifiesto subnormal (1970), Crónica sentimental de España (1971), document irònic i nostàlgic de la postguerra espanyola, La penetración norteamericana en España (1974), l’al·legat contra el neoliberalisme contemporani, Panfleto desde el planeta de los simios (1995), etc.

En la novel·lística es decantà amb preferència pel gènere negre, i creà la figura del detectiu Pepe Carvalho, protagonista de molts dels seus relats policíacs: Yo maté a Kennedy (1972), Tatuaje (1974), Los mares del Sur (premi Planeta 1979), Asesinato en el Comité Central (1981), Los pájaros de Bangkok (1983), La Rosa de Alejandría (1984), El balneario (1986), Quinteto de Buenos Aires (1997), El hombre de mi vida (2000), i, pòstumament, Milenio Carvalho (2004, 2 volums).

El personatge de Pepe Carvalho fou traslladat a les pantalles gran i petita, ja des de la primera novel·la que protagonitzà, i s’estrenaren Tatuaje. La primera aventura de Pepe Carvalho (1976), de Josep Joan Bigas i Luna; Asesinato en el Comité Central (1981), de Vicente Aranda; Los mares del Sur (1990) de Manuel Esteban, un director que ja el 1985 havia recreat algunes aventures del detectiu a Olímpicament mort (llargmetratge de televisió), basat en la novel·la Sabotaje olímpico (1983); El laberinto griego (1992), de Rafael Alcázar, i el capítol pilot Pepe Carvalho en Buenos Aires (2000), de Luis Barone, basat en el Quinteto de Buenos Aires i que no tingué la continuïtat productora prevista. En l’àmbit televisiu, Pepe Carvalho donà peu a tres sèries del 1977-78 (sis capítols), 1998-99 (sis capítols) i 2000-01 (vuit capítols), i els telefilms Cita mortal a l’Up & Down (2002, Laurent Joui) i La Rosa d’Alexandria (2003, Rafael Moleón). 

També és autor d’una obra narrativa que transcendeix el gènere com El pianista (1985), on s’interroga sobre el paper de l’artista en la societat, i que es convertí en el film homònim en català de Mario Gas (1997-98), després d’haver-se adaptat al teatre el 1989 a París i en català al Romea de Barcelona; Galíndez (1990, Premio Nacional de narrativa 1991 i premi Europa de literatura 1992), construïda a partir d’un personatge real, en què ordeix una intriga política, i que el 2002 fou portada al cinema per Gerardo Herrero com El misterio Galíndez; Autobiografia del general Franco (1992), on construeix una versió personal del dictador i que el 2002 donà peu a l’obra teatral Firmado Pompo, de Louise Doutreligne, per la companyia francesa Influence, integrada per familiars d’exiliats i emigrants espanyols; El estrangulador (1994, premi de la Crítica), una història rocambolesca en un univers kafkià; O César o nada (1998), novel·la sobre la família Borja, i Y Dios entró en la Habana (1999), on fa una reflexió sobre el règim de Fidel Castro a través del diàleg amb diversos personatges. La seva darrera novel·la fou Erec y Enide (2002), en la qual transposà en una sàtira contemporània la narració medieval homònima de Chrétien de Troyes i on la solidaritat i els ideals són referents ètics de comportament.

La seva obra poètica (Una educación sentimental, 1967; Praga, 1982; Pero el viajero que huye, 1991, etc.), de caràcter autobiogràfic, fou recollida a Memoria y deseo. Poesía (1967-1990) (1996). És autor d’obres teatrals (Guillermotta en el País de las Guillerminas, 1973; El viaje, 1989; els textos del musical Flor de Nit, 1992, de Dagoll Dagom, crònica sentimental del Paral·lel barceloní entre el 1929 i el 1936, etc.), de reportatges, entrevistes i articles (Mis almuerzos con gente inquietante, 1984; la selecció dels seus articles publicats a l’Avui, Elogis desmesurats, 1997) i d’obres de tema divers (Informe sobre la información, 1963; El libro gris de Televisión Española, 1973; L’art de menjar a Catalunya, 1977; Historia y comunicación social, 1980; Barcelones, 1987; Les meves receptes de cuina catalana, 1995; El escriba sentado, 1997, i Blancanieves y los siete enanitos, premi Scanno 1997).

El seu article “Barça, Barça, Barça. Más allá del fútbol” (1969), publicat a la revista Triunfo, oferí una nova mirada sobre les implicacions socials i les identitats forjades en relació amb l’esport. L’esport es convertí en argument de ficció, com en la novel·la El delantero centro fue asesinado al atardecer (1988). Pòstumament aparegué el recull d’articles Fútbol. Una religión en busca de un Dios (2005). Des del 2004 la Fundació del FC Barcelona i el Col·legi de Periodistes de Catalunya convoquen el Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán.

Pòstumament foren publicades Jack el decorador (2008), un recull d’articles sobre decoració, i la novel·la inèdita Los papeles de Admunsen (2023), en què, en el protagonista, es pot reconèixer un alter ego de l’autor.

Entre altres guardons, rebé els premis Nacional de les lletres espanyoles pel conjunt de la seva obra (1995), Ciutat de Barcelona (1998) i Grinzane Cavour 2000 per la seva carrera literària. Fou membre del comitè central del PSUC. 

Bibliografia

Cortacans, O.: “La Barcelona de Carvalho”, El Temps, 17.03.1997, p. 84-90.

Fernández Colmeiro, J.: “Desde el balneario. Entrevista”, Quimera, núm. 73, 1987, p. 12-23.

Tubau, I.: “Manuel Vázquez Montalbán”, Vides privades. Laertes, SA de Ediciones, Barcelona 1991, p. 141-151.

Vázquez Montalbán, M., Casasús, J.M. i Moragas, M. de: “25 anys d’“Informe sobre la información”, Treballs de Comunicació, núm. 1, 1991, p. 35-47.