màquina eina

máquina herramienta (es), machine tool (en)
f
Tecnologia

Conjunt no portàtil i motoritzat emprat per a la conformació de peces de diferents materials, predominantment metàl·lics, per un procés de tall.

Els factors determinants d’aquest procés són l’eina, el material, la peça i els criteris o objectius —dins el factor màquina hom pot tenir en compte altres factors, com són la capacitat, el rendiment, la rigidesa i la geometria—. La màquina eina canvia el volum o la forma d’una peça, i n'arrenca metall (o altres materials) en forma de ferritja o encenalls. Bé que un dels motius de l’existència de la màquina eina és l’obtenció de qualitats geomètriques no assolibles en el treball manual, allò que en dóna una noció clara és la fabricació econòmica. Hom pot considerar també com a màquines eina les premses, que canvien igualment la forma o el volum de peces sense produir encenalls i, per raons d’agrupament a la indústria i similitud en l’aplicació, altres màquines relacionades amb processos de transformació, que poden incloure embotició, forja, abrasió, electroerosió, processos químics, elèctrics, electrolítics, electrònics, explosius, etc. La màquina eina i els seus accessoris aguanten fermament la peça i l’eina de tall, mentre que és aplicada la força necessària perquè el moviment de l’eina amb relació a la peça origini una acció de tall orientada a l’obtenció d’una superfície desitjada. Una àmplia gamma de diferents tipus de màquina eina permet obtenir una gran varietat de superfícies mecanitzades. La classe de superfície obtinguda depèn de la forma de l’eina, de l’avanç (o pas de l’eina a través del material) o d’ambdues coses. Les superfícies més correctament produïdes són les cilíndriques i les planes, obtingudes amb moviment giratori o alternatiu de l’eina respecte a la peça. Els diferents tipus i les dimensions de les màquines eina responen a variacions de la forma de la superfície que hom vol obtenir, de les dimensions de la peça, de la precisió de les toleràncies dimensionals, de la rugositat desitjada i del volum de la producció. Bé que les diferències més òbvies entre les diverses màquines eina són les de volum, la primera classificació corrent és de màquines d’ús general i màquines especials. Les d’ús general serveixen per a obtenir una àmplia varietat de peces i superfícies. Són molt apropiades per als petits tallers mecànics i de reparació, o per a produccions variades i de poca quantitat de peces iguals. Són, d’altra banda, els tipus bàsics dels quals deriva qualsevol altra màquina especial. Les màquines especials serveixen generalment per a augmentar considerablement la capacitat de producció de peces iguals i per a aplicacions d’un rang molt més estricte de peces i superfícies (en la producció industrial, hom arriba a dissenyar la màquina especial per a l’obtenció exclusiva d’un sol tipus de peces). Dins la classificació de tipus corrent de màquina eina, segons el criteri de concepció i de superfície a obtenir (classificació que és la més coneguda), els principals tipus són el torn, la fresadora, la mandrinadora, la trepadora, la brotxadora, la llimadora, la planejadora, la rectificadora, la brunyidora i la serra. En general, hom classifica els mecanismes d’una màquina eina en dos grans grups: els que fixen i accionen la peça i els que fixen i accionen l’eina. Hom registra com a primícia històrica de la màquina eina el torn llança de l’Egipte antic, accionat per força animal. No obstant això, cal situar el naixement de la màquina eina cap al 1774, quan John Wilkinson, amb la seva mandrinadora, resolgué a James Watt el problema de l’obtenció d’un allotjament cilíndric de gairebé 2 m de diàmetre dins una tolerància geomètrica definida com a “rodona amb diferències no superiors al gruix d’un xíling desgastat”. Sovint hom fa referència a la màquina eina com a element bàsic de la indústria, potser pel fet d’ésser l’únic objecte de creació humana que té la capacitat de reproduir-se per ell mateix (és a dir, que, així com un automòbil, malgrat la seva extraordinària proliferació, no pot produir de cap manera cap altre automòbil, una màquina eina, o un conjunt de màquines eina, pot reproduir un nombre indefinit d’altres màquines eina). El gran creixement de la indústria de les màquines eina entre els anys 1920 i 1930, com a conseqüència de la fabricació en sèrie, fou definitivament desbordat durant la Segona Guerra Mundial, en la qual les tècniques d’aquella producció es perfilaren i s’aguditzaren. De llavors ençà, les tècniques s’han anat perfeccionant constantment, bé que sense cap creixement notori. En el camp de les màquines eina, d’aparició relativament moderna, sembla existir una competència entre els termes de la paraula: una lluita entre la màquina i l’eina. L’aparició d’un nou material o d’un nou tractament per a eines de tall pot fer que el factor màquina resti en segon terme. Després, la millora de la rigidesa, de la potència, de la velocitat o d’altres característiques fa progressar la màquina. Tot i que aparentment l’eina va al davant en aquesta cursa, el progrés de processos, de màquines i de mètodes l’obliga a perfeccionar-se per a un total aprofitament dels nous equips. La presència o l’absència d’una indústria de màquines eina i el seu grau de desenvolupament han arribat a tenir valor d’índex, per damunt d’altres de més populars. En una economia nacional, la fabricació d’eines i de màquines i l’aplicació de les màquines eina indiquen el nivell d’industrialització i d’independència assolit.