Hom distingeix les mars costaneres, les continentals i les interiors o tancades. Les mars costaneres són àmpliament obertes als oceans i es caracteritzen per una gran amplitud de marca. Quan tenen forma de grans estrets i són obertes per dos extrems hom les anomena mars mànega (mar de Noruega, de la Mànega), i si són en forma de golf, mars golf (mar d’Oman). Les mars continentals són gairebé tancades i només són comunicades amb els oceans mitjançant estrets, amb una salinitat, una temperatura i uns corrents específics. Són mars d’aquest tipus la Mediterrània, la Bàltica i la mar Negra. Les mars interiors o tancades són les limitades per massa continental, car ocupen, generalment, depressions endorreiques. Són sotmeses a una forta evaporació i a una gran variació de nivell, segons les variacions climàtiques (mar Càspia, d’Aral, Morta).
L’ordenament jurídic de la mar s’anà gestant des de la fi de la Segona Guerra Mundial. De fet, el que ha succeït des de les conferències de Ginebra sobre Llei Marítima (1958 i 1960) fins a la fi de la III Convenció de les Nacions Unides sobre Dret Marítim (UNCLOS, 1973-1982), és un procés d’ampliació dels límits jurisdiccionals dels estats sobre la mar. Així, hom ha passat a poc a poc de la doctrina del mare liberum a la de considerar la mar com una extensió del territori estatal. Hom fixà el límit de 200 milles de jurisdicció perquè aquesta distància és la mitjana de llargada que té el glacis continental fins a l’aflorament del fons basàltic. Fins i tot fou discutit si la zona jurisdiccional havia d’arribar fins a un límit fix de 200 milles o més enllà, en els casos en què la plataforma continental les ultrapassés. Aquesta fora la cobertura ideològica de l’annexió dels espais marítims (sia com a aigües territorials, com a zona exclusiva de pesca o com a zona econòmica exclusiva).
Els motius reals són de caràcter econòmic i estratègic: el control dels caladors de pesca i sobretot l’explotació dels recursos minerals i energètics dels fons marítims. Les divergències sorgides a causa de l’expansió dels límits jurisdiccionals poden desembocar en conflictes potencialment greus i, fins i tot, en conflictes armats; en aquest sentit foren una inflexió important des de la doctrina del mare liberum a la del mare clausum les anomenades guerres del bacallà, entre Islàndia i la Gran Bretanya (1959-1961, 1972-1973 i 1975-1976). Aquest conflicte es produí pel temor dels islandesos a un esgotament dels recursos pesquers de llurs costes —dels quals depenen econòmicament— a causa de les captures amb mètodes intensius practicades per flotes estrangeres (bàsicament britàniques). Per aquest motiu Islàndia amplià unilateralment les seves aigües territorials de 12 a 50 milles i posteriorment a 200 milles, la qual cosa no fou acceptada pels britànics, que enviaren la Marina Reial contra les canoneres islandeses que atacaven els pesquers britànics; el resultat final d’aquest conflicte indicava ja, clarament, quina era la nova tendència quant a la jurisdicció marítima: malgrat que la Gran Bretanya tenia raó, jurídicament parlant, i així ho reconegué el tribunal internacional de la Haia el 1974, triomfaren les tesis islandeses —les quals trobaren suport en moltes altres nacions—. La protecció, però també l’explotació privilegiada, dels bancs pesquers, l’explotació de recursos escassos i potencialment valuosos dels fons marins, foren, de fet, les raons que impulsaren la territorialització de la mar.
Una altra dimensió de la mar és la dels seus aspectes geopolítics; des d’antic hom ha donat importància a l’accés dels estats al litoral marítim. Aquesta idea té el seu origen en les teories mercantilistes del segle XVII; sigui com vulgui, la importància que hom ha atorgat a l’accés marítim ha estat enorme fins a èpoques molt recents. Hi ha una altra qüestió tant o més important que la de l’accés a la mar: la del domini de les rutes marítimes. Hi ha un total de quatre potències (els Estats Units d’Amèrica, França, la Gran Bretanya i Rússia) amb capacitat de control —en una mesura o altra— de qualsevol ruta marítima, i capacitat d’actuar-hi, per mitjà de les seves flotes de guerra d’abast global. D’aquestes quatre potències actualment són els Estats Units la de major capacitat d’abast.
Una altra dimensió de la mar és la del transport i les rutes comercials: gran part del comerç mundial és efectuat per via marítima, i la importància econòmica de les vies marítimes no ha cessat d’anar en augment. La importància creixent de les rutes del Pacífic implica també una possibilitat d’auge de les rutes de la Mediterrània (via canal de Suez); això significa una oportunitat per als ports de la Mediterrània i, entre ells, per als ports dels Països Catalans. Així, ports com els de València, Palma o Barcelona adquireixen molt bones perspectives de futur. Concretament, el port de Barcelona té prevista una expansió de la seva funció i l’assumpció d’una capitalitat de distribució de mercaderies. En definitiva, l’evolució marítima del mare liberum al mare clausum afecta sobretot l’explotació dels recursos marítims, però no tant —i en aquest sentit sí que predomina la idea del mare liberum — la qüestió de les rutes marítimes, el tràfic comercial i el transport naval.