La geografia
Comunica amb la mar del Nord pels estrets de Kattegat i Skagerrak i el canal de Kiel (422.000 km2 de superfície, 1.700 km de llargària màxima i 700 km d’amplària màxima). La llargària de la seva costa és estimada en 9.200 km. La profunditat màxima, que es troba al sud d’Estocolm, en una petita depressió a l’est de l’illa de Gotland, és de 515 m, i la profunditat mitjana, de 60 m. El contingut salí és molt baix (oscil·la entre el 2 i el 15%), per tal com és en una àrea de pluviositat elevada i hi desemboquen rius importants, com el Neva, el Narva, el Dvina Occidental i el Nemunas, que provenen de l’est; el Vístula i l’Oder, del sud, i el Dal, l’Ångerman, l’Ume i el Torne, de l’oest. A causa d’aquesta baixa salinitat la formació de glaç és fàcil, i s’arriba a paralitzar el tràfic d’alguns ports, a vegades durant més de tres mesos; hi ha, a més, un contrast molt marcat amb la fauna marina de la mar del Nord, on hi ha deu vegades més d’espècies i són d’unes dimensions considerablement més grosses. La Bàltica pot ésser considerada dividida en dues seccions d’origen geològic diferent: al nord de les illes d’Åland, golf de Bòtnia, es tracta d’una cubeta enfonsada per fractures i més tard treballada per les glaceres del Quaternari, mentre que al sud la Bàltica estricta ocupa una conca creada per l’erosió subaèria des del Paleozoic superior al Terciari, i igualment treballada per les glaceres. Els vents canvien sovint de direcció i, sobretot les galernes procedents de l’est, produeixen a vegades considerables variacions en el nivell de la mar. Copenhaguen, Estocolm, Gdańsk, Klaipeda, Sant Petersburg, Hèlsinki i Riga són els ports més importants. Alguns dels ports de la mar Bàltica són influïts pel lent moviment d’aixecament de tot l’escut bàltic, a causa de la reacció isostàtica produïda per la fusió de les glaceres i els ice-sheet del darrer període glacial, per la qual cosa àdhuc poden arribar a presentar problemes en llur utilització futura.
La història
La situació perifèrica de la Bàltica respecte a l’Europa occidental i el caràcter gairebé de llac d’aquesta mar ha provocat que diverses potències hagin intentat d’exercir un domini hegemònic sobre el seu àmbit i dominar els estrets que en tanquen l’entrada. Èpoques d’hegemonia d’una potència i èpoques d’equilibri marquen així el procés històric de les terres bàltiques. Coberta pel glaç fins a la darreria del Quaternari, la Bàltica fou primerament un llac, a les vores del qual aparegueren diverses cultures, que, una vegada ja convertit en mar, deixaren pas a l’anomenat cercle neolític nòrdic, que a l’edat del bronze entrà en contacte amb el món mediterrani a través del comerç de l’ambre. Les terres bàltiques foren planter de pobles que més tard s’escamparen per Europa, com molts dels anomenats pobles bàrbars, i sobretot els vikings, saquejadors de les costes atlàntiques, i els varegs, pirates i comerciants, que des de Suècia, a través de la Bàltica, establiren factories a la vora del Ladoga i de l’Il’men’ (ja des del segle VIII). Una vegada convertits al cristianisme, els suecs portaren la nova religió als pobles finesos, alhora que hi exercien llur domini, especialment sobre els pirates que, des de Carèlia, en dificultaven el comerç. També la zona entre el golf de Riga i el Vístula, habitada per pobles pagans i cultures endarrerides, fou objecte de la colonització dels suecs, els quals, però, s’hagueren de retirar davant l’oposició dels alemanys (que fundaren Riga el 1180) i dels danesos (establerts a Tallin cap al 1210). A la vegada, la Hansa estenia el seu domini comercial damunt la Bàltica i, alhora que impulsava el comerç, creava una xarxa de ciutats, base del seu poder (Visby, Rostock, Stralsund, Gdánsk), i restava mestressa del comerç bàltic després d’obligar Dinamarca a deixar-li lliure el pas pels estrets (pau de Stralsund, 1430). Al segle XVI semblava que la Dinamarca de la Unió de Kalmar obtindria l’hegemonia, després de derrotar la Hansa, però no aconseguí d’imposar-se a Polònia, Suècia i Rússia. Aquest darrer estat obtingué sortida a la Bàltica el 1558 (Narva) i s’estengué per Lituània. La unió suecopolonesa que es formà contra l’expansió russa preparà l’hegemonia sobre la Bàltica de la Suècia de Gustau Adolf, que a partir de 1625-30 dominà Finlàndia, Íngria, Estònia, Curlàndia, Livònia i alguns ports prussians; la intervenció en la guerra dels Trenta Anys i l’aliança amb França li permeteren d’augmentar la seva potència en les paus de Brömsebro i de Westfàlia. La decadència d’aquesta hegemonia anà lligada a la de França i a l’aparició del nou estat prussià. La pau de Nystad marcà el començament de l’època d’equilibri a la Bàltica (Dinamarca, Suècia, Prússia i Rússia), mentre el comerç era acaparat sobretot pels holandesos i els anglesos (segle XVIII). La Bàltica restà pràcticament neutral durant la Primera Guerra Mundial, bé que serví de refugi a l’esquadra alemanya; i igualment durant la Segona Guerra Mundial, malgrat la neutralitat sueca, els alemanys dominaren tot l’espai bàltic durant la major part del conflicte.