Limita al N i al E amb el Kazakhstan, al SE amb el Turkmenistan, al S amb l’Iran, al SW amb l’Azerbaidjan i al W amb Rússia. Hom la pot dividir en tres parts: la septentrional, la menys fonda, on desemboca el Volga i els rius provinents dels Urals, que són els que aporten més aigua i sediments a la conca; la central, amb una profunditat mitjana de 210 m i màxima de 790 m; i la meridional, amb una profunditat màxima de 995 m. La part central és separada de la meridional per una cresta submarina que va des de la península d’Apšeron, al Caucas, fins a la costa asiàtica. La costa de vegades forma entrades en forma de badia, algunes de grans dimensions, com la de Kara Bogaz-Gol, que és una conca subsidiària separada de la mar Càspia per una barra arenosa estreta. El canvi de temperatures és molt acusat al N, on a l’hivern l’aigua es congela durant més de 100 dies a causa de l’escassa salinitat. A l’estiu les temperatures arriben a 30°C. A la part meridional, el canvi de temperatures no és tan acusat i, a més, la salinitat és superior al 15, davant del 10 de la conca nord. La forta evaporació fa baixar el nivell de les aigües, malgrat la gran aportació dels rius tributaris, que es veu a més disminuïda per la utilització de part del cabal per a la irrigació i per la construcció de rescloses. Tots aquests factors contribuïren a accentuar la davallada de la superfície. Tanmateix, a partir dels anys vuitanta el nivell ha tornat a pujar, hom creu que a causa d’un augment de la pluviositat en algunes àrees riberenques. La fauna és, en part, d’origen marí antic i, en part, originària d’aigües dolces. Així, hi ha esponges, petites meduses, poliquets, lamel·libranquis i molts peixos que corresponen a la fauna marina antiga; hi manquen, en canvi, equinoderms, cefalòpodes i tunicats. A la fauna originària de les aigües dolces corresponen els gastròpodes i alguns lamel·libranquis, com les anodontes (Anodonta). A les àrees més salabroses de la riba oriental viu l’artèmia (Artemia salina). La foca càspia (Phoca caspica) també és d’origen marí, però probablement la seva arribada a la mar Càspia, a través dels cursos dels rius, és relativament recent. Entre els peixos, nombrosos, cal destacar l’esturió (Acipenser sturion), objecte d’una pesca activa, els ous del qual constitueixen l’apreciat caviar. Tanmateix, la pesca, abans important, hi ha disminuït molt, en part per la sobreexplotació, en part per la pol·lució. Les ciutats costaneres més importants són Astrakhan i Vladikavkaz (Rússia), Bakú a l’Azerbaidjan, Ardabil i Rasht a l’Iran, Türkmenbaşy al Turkmenistan, i Aktau i Atyrau al Kazakhstan. Hom estima que la mar Càspia emmagatzema un 10% de les reserves de petroli mundials, i una proporció semblant en dipòsits de gas natural. Durant el règim soviètic, l’URSS inicià l’extracció i el refinatge de cru els anys vint, explotació, però, que quedà molt circumscrita a Bakú i clarament per sota de les possibilitats que oferien els jaciments. Amb el desmembrament de l’URSS (1991), els nous estats costaners (a més de l’Iran) han maldat per intensificar l’extracció, el refinatge i el transport de cru, amb freqüents litigis sobre la propietat dels jaciments a l’interior de la mar, cursa en la qual és decisiva la intervenció de les grans multinacionals petrolieres occidentals.