Composició
És formada quasi totalment per grans de calcita agregats sense orientació, però sense deixar espais buits. Quan és pur, és de color blanc. A vegades, però, conté, com a components accessoris, quars, silicats i, sobretot, ferro i grafit, els quals donen els colors que caracteritzen els diferents marbres i, juntament amb les venes de calcita, l’aspecte típic. Les condicions físiques del marbre fan que hom el pugui polir amb facilitat i que sigui la roca principal per a l’estatuària i l’ornamentació. Ha estat emprat també com a aïllant elèctric, però actualment ha caigut en desús.
El marbre en escultura i arquitectura
En estatuària hom utilitza un marbre blanc, homogeni i sense vetes anomenat marbre estatuari. En escultura hom pot treballar directament el marbre o bé fer primer una figura de guix i traslladar-la després al marbre. Un cop acabada l’obra, hom aplica al marbre diferents matèries per mantenir-ne la lluentor i polir-lo bé. El marbre ha estat també utilitzat en arquitectura, inicialment com a revestiment. A Grècia, des del segle VI aC, hom utilitzà les estructures de marbre; en són exemple els edificis de l’Acròpolis d’Atenes. Foren famosos a Grècia els marbres del Pentèlic, de Paros, del Licabet i de l’Himet. A Roma, el marbre fou utilitzat per a columnes, revestiments i decoracions, però mai en l’estructura; fou famós el de Carrara, que encara avui és dels més cotitzats. Ha estat molt valorat en tota l’arquitectura posterior, especialment en el romànic i el gòtic italians, per a revestiment dels exteriors. El Renaixement el valorà encara més, i l’introduí per a la decoració d’interiors, que el barroc estengué molt. Al segle XIX fou molt utilitzat per a les escales de les cases de veïns, en imitació de les dels grans palaus; i al segle XX és molt usat en la decoració interior. Ha estat sempre molt estimat per a l’arquitectura funerària.