Ensenyà història medieval a la Universitat d’Estrasburg (1919) i fou professor d’història econòmica a la Sorbona (1936-39). El 1929 fundà, amb Lucien Febvre, la revista Annales d'histoire économique et sociale . La seva carrera docent restà truncada per les disposicions antisemítiques del govern Pétain. El 1942 entrà en el moviment de resistència francès; fou fet presoner i afusellat pels nazis. S'especialitzà en l’estudi de les institucions socials i econòmiques medievals. Propugnà un concepte integral de la història assenyalant la necessitat de la seva coordinació amb d’altres ciències complementàries: economia, sociologia, etc, i la importància de la utilització de les noves ciències auxiliars, com és ara l’estadística. Ha estat un dels grans renovadors dels estudis històrics. Entre les seves obres destaquen Rois et Serfs. Un chapitre d’histoire capétienne (1920, tesi de doctorat a la Sorbona), Les Rois thaumaturges. Étude sur le caractère surnaturel attribué à la puissance royale particulièrement en France et en Anglaterre (1924), Les caractères originaux de l’histoire rurale française (1931), La société féodale (1939-40), la seva obra fonamental, i Apologie pour l’histoire ou Métier d’historien (1949), en què desenvolupà el seu concepte de la història, i L’étrange défaite. Témoignage écrit en 1940 (1946), testimoniatge de la lluita dels anys 1939-40.