Com a dret de presa sobre mercaderies d’una nació enemiga, ja al regnat de Pere II (1283) hom en concedí, sota la forma de carta de marca o llicència de cors, a favor de ciutadans de Barcelona. També s’imposà, a manera de punició, pel fet de comerciar amb “nacions prohibides” (en general, les de l’Orient); un precedent antic d’aquesta modalitat és la marca imposada a Gènova el 1323. Aquesta mesura s’anà transformant en una imposició més, a raó d’un tant sobre el valor de la mercaderia (cinc diners per lliura durant la primera meitat del s. XVI). Aquest dret fou sovint empenyorat, al Principat, per la generalitat a favor dels seus creditors: el 1542 hom féu reclamacions contra aquesta exacció, i el 1547 la qüestió fou sotmesa a la reial audiència. A la cort de Barcelona del 1599 hom acordà que, si abans d’un any aquesta no havia pres cap resolució sobre el dret de marques, el podia recollir, mentrestant, la generalitat i podia dipositar-lo a la taula de canvi, fins a adjudicar el seu producte. D’altra banda, hom procedia per via de marca a través del veguer o el jutge ordinari contra el baró (o contra el batlle, el jutge o el funcionari de la seva cort) que havia negligit de fer justícia o havia desatès un clam contra algú de la seva jurisdicció. També era emprada la marca contra els vassalls en cas de deute o de delicte de llur baró, i de vegades s’arribà a emprar d’una jurisdicció baronial contra una altra, i fins i tot contra llocs reials. El veguer i els seus oficials tenien l’obligació de tramitar la reclamació per marca; només s’hi podia negar el rei. Com que la marca era un remei extraordinari, només es podia aplicar en el cas que, a més d’haver-hi un falliment de justícia manifest, el perjudicat no tingués cap altre recurs. Jaume I establí, el 1228, la marca contra els vassalls dels barons, i el 1269 donà una pragmàtica regulant que només es podria fer execució personal per marca contra els mateixos deutors i els fiadors, però, quant als altres habitants del lloc, només es podrien executar els béns. Pere II establí, el 1283, que el veguer havia d’amonestar tres vegades abans d’aplicar aquest dret al baró (o el batlle o el jutge del lloc), i Jaume II ho reduí, el 1291, a una sola amonestació, amb un termini de vint dies. Alfons III establí, el 1333, que el baró o la seva cort podien certificar si el deutor no tenia béns, i en aquest cas els llocs no podien ésser penyorats. Pere III prohibí, el 1339, que hom mogués marques entre els organismes de la mateixa jurisdicció reial; el 1354 tragué de la jurisdicció del veguer les marques contra ciutats, viles i llocs de Catalunya i la reservà al monarca; el 1360 modificà la pragmàtica del 1339, tot permetent a la ciutat de Barcelona de promoure marca contra altres llocs reials. Ferran II tornà a prohibir, el 1493, a la cort de Barcelona, les marques d’un lloc reial a l’altre. La cort de Montsó del 1553, presidida pel príncep Felip, tenint en compte que molts treballadors, molts pastors i moltes famílies estrangeres abandonaven els llocs per por de les marques, cosa perjudicial per a la terra, prohibí que les marques aplicades a les corts baronials es poguessin estendre als vassalls que fossin serradors, moliners, pastors i mossos de soldada.
f
Història del dret català