Els primers exemples coneguts en la pintura occidental són els frescs romans i pompeians. Hom troba també aquest tema en la miniatura medieval i durant el Renaixement, bé que sempre sovint de fons a composicions amb figures. Però la marina adquirí plena independència temàtica en la pintura holandesa de la segona meitat del segle XVII, gènere els grans mestres del qual foren W. van de Welde (El port d’Amsterdam; Rijksmuseum, Amsterdam) i J. van Ruysdael (A la vora de la mar; l’Ermitage, Leningrad). L’escola francesa del segle XVII tingué en Claude Gellée un important pintor de marines: Vista d’un port de mar, efecte de sol ixent (Musée du Louvre, París). Durant el segle XVIII aquest tema fou conreat per l’escola veneciana (Góndola a la llacuna, de F. Guardi; Museo Poldi Pezzoli, Milà; Dàrsena de Sant Marc, del Canaletto; Museum of Fine Arts, Boston) i la francesa (Ports de mar, de J. Vernet). El Romanticisme incrementà aquesta temàtica; l’escola britànica fou, amb W. Turner — Tempesta de neu a la mar (National Gallery, Londres)., una de les més importants dins aquest gènere. L’impressionisme, amb la seva preocupació per la llum en el paisatge, aprofità el tema de la marina en obres com El port de Boulogne amb clar de lluna, d’E. Manet, o La mar a Étretat, de C. Monet (ambdós al Musée d’Orsay, París), i també ho feu el puntillisme: El port de Saint-Tropez, de P. Signac (Musée de l’Annonciade, Saint-Tropez). També el fauvisme, amb el seu gust pel paisatge, conreà aquest tema: Platja de Fécamp, d’A. Marquet (Musée National d’Art Moderne, París), i El port de Le Havre, de R. Dufy (Musée des Beaux-Arts, Nantes).
Actualment aquest tema és gairebé només conreat per la pintura naïf o per la més conservadora, bé que l’hiperrealisme també l’ha fet servir. En la pintura oriental, xinexa i japonesa, ha estat un dels més conreats.
La temàtica de la marina en la pintura catalana
En la pintura catalana, el tema de la marina, individualitzat, es concretà al segle XVIII, en pintures d’Antoni Viladomat — L’Estiu (Museu d’Art de Catalunya), Natura morta amb marina (Barcelona, col·l. Ferrater)— i Marià Salvador Maella — Marines, Pescadors (Madrid, Museo del Prado)—, però no adquirí cap gran importància fins que fou tema típic de l’escola realista de Ramon Martí i Alsina, en generalitzar-se una clientela burgesa. A València hi hagué bons especialistes, com Rafael Monleón, Pere Ferrer i Calatayud i Salvador Abril. Posteriorment, sobresortiren les assolellades marines de Joan Roig i Soler i les desolades de Modest Urgell. Joaquim Sorolla i la seva escola popularitzaren el tema de les platges plenes de sol, normalment amb figures. El menorquí Francesc Hernández i Monjo fou un incansable marinista. Dionís Baixeras centrà la seva producció en plàcids temes de pescadors, i Eliseu Meifrèn —i després Segundo Matilla— estandarditzà sovint aquest tema, amb olis fets gairebé en sèrie, signats a vegades amb pseudònim. A partir de la generació modernista fou un tema conreat per molts pintors, entre tots els quals ha sobresortit, per la seva gran dedicació, Alexandre de Cabanyes, alhora que Anglada i Camarasa en donava versions coloristes molt elaborades i Joaquim Mir en feia algunes versions, gairebé folles d’imaginació, en la seva època de Mallorca (La cala encantada). Amb el Noucentisme adquirí un cert relleu la mitificació de la placidesa de la costa mediterrània —Sunyer, Ricart, etc.—, i més endavant fou conreada amb pinzellada fauve per nombrosos pintors, entre els quals Joan Serra, Josep Amat, Josep Mompou i Rafael Benet, sense l’alè èpic dels marinistes vuitcentistes.