Tot i que aquest terme resta molt imprecís, hom no pot parlar pròpiament de marina si no hi ha una certa ordenació (lleis, ports, organització, bases, etc) i un nombre mínim de vaixells amb una capacitat mínima. En termes generals, hom pot distingir dues classes de marina (la marina de guerra i la marina mercant), però actualment existeixen altres especialitats marineres, com la marina de pesca, l’esportiva i la científica. La marina ha anat tradicionalment lligada amb el comerç, sobre el qual ha influït decisivament i del qual ha rebut els impulsos principals. De fet, ja a l’edat antiga alguns pobles es distingiren per llur operativitat naval, com fou el cas de la Xina, Fenícia, Grècia, etc. Creta, per exemple, depenia exclusivament de la seva flota tant per a la defensa de l’illa com per al comerç. Les complicacions de la xarxa mercantil i la lluita d’interessos a la Mediterrània donaren una gran importància a les marines riberenques, fins al punt que una gran potència terrestre com era Pèrsia no assolí mai cap pes decisiu a la Mediterrània per manca d’una bona marina. Fins i tot Roma no competí seriosament amb les altres nacions mediterrànies fins el 264 aC, que es decidí a emprendre un ambiciós programa naval. A l’alta edat mitjana els monarques dedicaren una escassa atenció a la mar, excepte els àrabs, que retingueren el comerç marítim entre Europa i Àsia i els normands, que es desplaçaven sempre per mar. La represa del comerç a la baixa edat mitjana féu ressorgir la formació de potències navals a la Mediterrània, a la mar del Nord i a la Bàltica. Les posteriors millores en la navegació permeteren algunes expedicions a l’Atlàntic, les quals, al s. XV, portaren a l’establiment d’un enllaç marítim entre Europa i l’Extrem Orient, vorejant Àfrica, i al descobriment d’Amèrica. Immediatament sorgiren diverses marines atlàntiques a França, Castella, Portugal, Anglaterra i Holanda, que obriren el comerç amb els nous mons i cercaren noves rutes. Durant els s. XVI, XVII i XVIII les flotes esmentades disputaren el control dels oceans i, en definitiva, del comerç mundial. La marina anglesa, més ben organitzada i ben sostinguda per una agressiva burgesia mercantil, anà desplaçant les altres, i a la fi del s. XVIII ja era la primera potència naval de tot el món; només França podia disputar-li la primacia. Les guerres napoleòniques, al començament del s. XIX, liquidaren el poder naval francès, i durant gairebé un segle la marina britànica dominà, sense dificultats greus, totes les mars. A partir de la guerra de Secessió (1861-65), els EUA iniciaren un notable esforç naval, però encara insuficient per a competir amb la Gran Bretanya, la qual en 1914-18 anihilà la recuperació de la marina alemanya. La Segona Guerra Mundial capgirà la situació: després de destruir la marina japonesa, els EUA se situaren com a primera potència naval, seguits de l’URSS, la Gran Bretanya i França. En el camp mercant, uns altres estats, com Noruega i Grècia, impulsaren notablement llurs marines. El transport naval, malgrat la competència del ferrocarril i de l’aviació, continuà essent el més barat, el més segur i el més voluminós, i en molts casos intercontinentals encara és insubstituïble. Un continu perfeccionament tècnic dels vaixells i de les instal·lacions portuàries ha dut a una autèntica revolució de nombroses marines, les quals molt sovint s’han especialitzat (petroliers, passatgers, pesca, etc). El 1965 foren inaugurats els serveis portacontenidors, que simplificaren les operacions de càrrega i de descàrrega i feren augmentar la seguretat del transport. Per contra, la marina de cabotatge sofrí més directament la competència dels transports terrestres i aeris. En l’organització administrativa dels diversos estats, la marina és regida per un ministeri corresponent.
f
Transports