Durant molts segles la marina de guerra es confongué amb la mercant. Quan les necessitats bèl·liques ho exigien, tots els vaixells disponibles eren destinats a la batalla, un cop acabada la qual retornaven a l’activitat mercantil. Tanmateix, en alguns casos, sobretot a Fenícia i a Roma, foren construïdes flotes de guerra amb vaixells dissenyats i equipats exclusivament per a aquest ús. Els descobriments geogràfics del Renaixement i les noves lluites comercials a Àsia i a Amèrica obligaren les principals potències a equipar flotes de guerra que defensessin les rutes comercials i les costes pròpies. Però fins al s XIX fou una pràctica freqüent el fet de requisar vaixells i mariners mercants i de destinar-los a la lluita al costat de les unitats de combat. La navegació de vapor i les creixents exigències mercantils canviaren la situació, i la marina de guerra fou clarament diferenciada de la mercant. Durant la Primera Guerra Mundial alguns vaixells mercants encara foren armats i utilitzats com a corsaris, sobretot pels alemanys, pràctica que fracassà en 1939-41. Després de la guerra, la rigorosa especialització de la marina de guerra eliminà definitivament la funció bèl·lica dels mercants, llevat d’alguna missió auxiliar. Alhora, les experiències de la guerra i la introducció de l’aviació i dels projectils dirigits reformaren l’estructura de la marina de guerra, puix que eliminaren les grans unitats i potenciaren els portaavions, i els vaixells de tonatge menor. El cost, elevadíssim, d’aquestes noves tècniques ha fet que només quatre estats (els EUA, l’URSS, la Gran Bretanya i França) puguin tenir actualment una marina de guerra modernitzada.
f
Transports