Màrius Sampere i Passarell

(Barcelona, 28 de desembre de 1928 — Barcelona, 26 de maig de 2018)

Màrius Sampere i Passarell

CCMA

Poeta.

Autodidacte, treballà en publicitat i fotografia fins a la fi dels anys setanta, que es dedicà a l’assessoria i la normalització lingüístiques a l’Administració catalana. Els anys cinquanta començà a escriure poesia en català i estudià també solfeig, piano i contrapunt, coneixements que li serviren per a compondre música i lletres per al grup Estrop (1963-67).

El seu primer recull en català, L’home i el límit (no publicat fins el 1968), li valgué el premi Carles Riba del 1963. Els anys següents fou un assidu participant als Jocs Florals, i el 1972 fou nomenat mestre en gai saber. Posteriorment publicà Poemes il·lícits (1974, premi President Macià atorgat a Amsterdam), Samsara (1982), Llibre de les inauguracions (1986, premi Miquel de Palol), que inicià una fructífera col·laboració amb l’editor Àlex Susanna, continuada amb Oniris i el tret del caçador (1987), L’ocell que udola (1991), La taula i les estrelles (1992), La cançó de la metamorfosi (1995) i Demiúrgia (1997, premi de poesia de la Institució de les Lletres Catalanes). Cal esmentar, a banda, Thanatos Suite (1997), entorn de l’eutanàsia i prologada per Salvador Pàniker.

A partir de la vinculació amb Edicions Proa, entrà en una fase de maduresa amb els reculls Subllum (2000, premi Crítica Serra d’Or), Les imminències (2002, guardonada amb els premis de la Crítica, Nacional de literatura i Ciutat de Barcelona), Jerarquies (2003, premi Laureà Mela), Mutacions (2003), llibre de bibliòfil amb l’editor Miquel Plana, Poemes de Santa Coloma (2004), Iconograma (2004), experiment d’escriptura bilingüe de poesia en paral·lel, Diàlegs amb la ciutat (2004), Ens trobarem a fora (2006), Altres presències (2008, premi Cadaqués a Quima Jaume) i La ciutat submergida. Obra poètica inèdita (1970-2008) (2010). Amb Ningú més i l’ombra (2014) guanyà el premi de la Crítica en la categoria de poesia catalana, i el 2016 la Lletra d’Or per L’esfera insomne (2015). Aquest mateix any 2015 publicà també els reculls Dorm, els espais ocupats i Ignosi. En conjunt, la seva poesia parteix d’una estètica de la quotidianitat fins a evolucionar cap a reflexions més profundes, no exemptes d’una tendra ironia.

El 2008 publicà Pandemònium o la dansa del si mateix, la seva primera obra en prosa, a la qual seguiren la novel·la El gratacel (2010) i les proses autobiogràfiques L’escala de cargol (2014) i Àlien i la terra promesa (2018).

El 1999 rebé la Creu de Sant Jordi, el 2004 la Medalla d’Or al mèrit cultural de l’Ajuntament de Barcelona i el 2010 el premi Jaume Fuster dels socis de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

El 2005 s’instituí el Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere, i el seu fons (documentació personal i professional, creació literària, documentació musical del Grup Estrop i més d’un centenar de monografies de la seva biblioteca personal) fou donat l’any 2020 a la Biblioteca de Catalunya.